L’hegemonia d’un to
crea amor i antagonisme;
aquí, la desafecció
es diu antipetrarquisme.

a l’Horiginal
al carrer de Ferlandina 29, de Barcelona

Un glop de brutor dins el ventre

Presentació de les plaquettes que conformen aquesta col·lecció de poesia antihistamínica.

Amb intervencions de:
LUCIA PIETRELLI, EDUARD CARMONA, MISAEL ALERM, VÍCTOR SUNYOL, JAUME C. PONS ALORDA, ENRIC CASASSES, ANNA GUAL, PAU GENER, FRANCESC GARRIGA, PAU VADELL i PERE ANTONI PONS

Cicle de l’Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries (Horinal)

Versió de JOSEP PEDRALS i ALBERT SAGRERA
d’un poema
de Josep Pedrals

La pàmfila

La pàmfila va enfilar el fil al folre
per fer el final del ribet al gec
i el joc del didal, que li falca el polze,
la calor li l’escolà i fiblà l’acícula el ditet.

Ai!

Plor de sang, glòbul
que aflora sanglots pròfugs
ofegant-hi flocs de fòbia figaflor.

Fràgil femelleta flaca,
no oferiu finors de fava,
que en un fil de sang no es fixa el cosidor!

Feu-li front amb fantasia,
figureu-lo foc de vida,
flama frèjola o falòrnia de ficció,
car fa fort estar de filis,
satisfet, fat, faust, feliç i
fresc, flemàtic, sense cap preocupació.

Castillejo menysté i blasma
Garcilaso i el sonet
però n’escriu, amb sarcasme,
per dar valor al retret.

a l’Horiginal
al carrer de Ferlandina 29, de Barcelona

Els premis literaris de Gandia 2011

presentació dels llibres

“Caure”
de LAIA NOGUERA
XLIX Premi Ausiàs March

i

“Vides desafinades”
de XAVIER ALIAGA
XXXIII premi Joanot Martorell

Cicle de l’Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries (Horinal)

El romanço d’Anna Tirant és l’exhibició d’una obra literària i el seu propi procés creatiu.

Conté, per tant, una novel·la versificada, que narra les peripècies d’Anna Tirant, i les converses, passejades per Barcelona, que l’esforç d’una autoria compartida (entre Josep Pedrals i Quim Porta) va requerir.

Amb el ritme dramàtic d’una tragèdia grega, el virtuosisme barroc dels poemes de Pedrals torna a brillar, il·luminat per la gran categoria intel·lectual d’uns magnífics diàlegs.

El sonet s’aferma amb força
dins d’aquesta tradició
i ja no sembla de fora,
producte d’importació.

a l’Horiginal
al carrer de Ferlandina 29, de Barcelona

Música és enxampar mosques

Presentació sonora del llibre de MIQUEL ÀNGEL MARÍN editat per Arola

Hi intervindran:
JAVIER CABALLERO
ESTER XARGAY
VÍCTOR OBIOLS
i el públic en general.

Qui és Miquel Àngel Marín?

Músic i antimúsic. Convençut que la música hauria de deixar de ser sagrada i que els músics haurien de parlar i escriure més sobre la seva feina i que si no ho fan és perquè amagen alguna cosa inconfessable.
S’ha criat com a músic fent cercaviles (amb el seu mestre Antoni Sebastià) i sempre té enyorança de moviment quan toca.
A Barcelona va estudiar amb Juli Panyella; en aquells anys ja regnava la misèria de Millet i el Palau de la Música Catalana i va haver de fugir per cames.
A Alemanya va anar a aprendre rigor i disciplina (amb Wolfgang Meyer i a la Hochschule de Karlsruhe) i va sortir aprenent a conviure amb el seu clarinet i a mantindre a ratlla el rigor i la disciplina.
Avui en dia bufa per si mateix, de tant en tant el clarinet se li fa llapis i escriu algun llibre (Lo clarinet és l’aixada, Cafè Central/Emboscall; Música és enxampar mosques, Arola Editors) i organitza des de l’any 2005 un festival de les arts poètiques que porta per nom Bouesia.

Cicle de l’Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries (Horinal)

“La poesia és la música de les paraules”

Gerard Cadevall 03-11-2009

Josep Pedrals, poeta

- Com neixen Els Nens Eutròfics i la idea de gravar l’LP Esquitxos Ultralleugers?

En la preparació dels recitals de poesia, assajant i preparant els poemes, utilitzava el recurs mnemotècnic de donar una melodia adequada als versos que estava dient. Aquesta forma s’acabava convertint, de vegades, en una part essencial del poema, com si la melodia ja fos indestriable del text (del text com a melodia).

Quan el nombre de poemes-cançó ja era molt elevat, la següent necessitat fou la de donar un gruix instrumental i vocal a aquestes tonades. No només com a coixí, sinó com a millora de l’eloqüència musical (de la melodia a l’harmonia).

És per aquest motiu que vaig congregar Els Nens Eutròfics, una colla de personatges amb gustos i sensibilitats aproximats als meus i disposats a jugar.

La idea de gravar els Esquitxos ultralleugers va arribar en el moment en què vam començar a donar per vàlids els resultats dels assajos i d’algun concert. És la primera marca assolida.

La producció del disc li deu molt a l’Oriol Caba (el productor executiu), que ens ha fet la confiança i ha comès la temeritat d’apostar per la socialització d’aquesta experiència.

- Per què aquests noms?

La infantilitat (els “nens”) la pretenem vinculada al joc, a la trapelleria, a la candidesa i al candor.

L’adjectiu “eutròfic”  vol dir “ben alimentat, que conté bon aliment”. Podria ser una metàfora dels criats i educats en l’opulència, una exaltació del bon vivant, la pretensió d’unes capacitats per al pastoratge, un reconstituent per a les oïdes, un medi nidorós i corromput i alhora ric pel seu excedent, etcètera.

Pel que fa als Esquitxos Ultralleugers és una palinòdia prèvia, una capçalera de justificació humil, perquè no es tracta d’una remullada (d’una infusió) sinó d’una ruixada (res, quatre gotes!) i, a més, molt lleu.

També m’agrada la qualitat de relació que tenen ambdues paraules amb el camp semàntic de les coses flotants i aèries. El títol del disc és una dispensa per la frivolitat.

- Com definiries les vostres cançons?

Les cançons eutròfiques tenen, principalment, dos atributs:

a) són molt melòdiques

b) tenen una complexitat que no pesa en excés

- Prèviament, ja havies fet algunes incursions en d’altres projectes musicals. Explica’ns quins, com els recordes i què et van aportar?

Vaig estar, durant molts anys, fent de teclista d’Explosión Bikini, una banda de funky-pop. Amb ells vaig aprendre la disciplina i la indisciplina del pencar musical: el seny de la constància i la rauxa de la comunicació expressiva. Se n’aprèn molt anant amunt i avall fent les càrregues i descàrregues, complint amb la força i el vigor en l’escenari… Hi ha una pòsit de comunicació creativa i recreativa, perquè el treball de la música en grup és com un conciliàbul festiu.

L’altre gran projecte en el que em vaig ficar va ser un experiment de fusió entre la música d’en Pau Guillamet (Guillamino) i els meus poemes. En aquest cas, la familiarització amb els resultats va ser complicada perquè  nosaltres mateixos ens sorpreníem del que anava apareixent. Això ho feia doblement interessant, perquè costa distanciar-se dels textos propis quan van a parar a una altra galàxia, tot i que és fascinant, i perquè la fermesa i el sentit del que hi havia era bicèfal, només expressable en un moviment de doble direcció (com l’electricitat; per això el projecte es deia En/doll).

- D’on prové la teva passió per la música?

Suposo que té una part innata i una altra d’educació. A casa i a l’escola hi havia un especial gust per la música i dintre meu sempre hi ha alguna melodia sonant.

- De fet, a banda de cantar/recitar també ets instrumentista. On vas aprendre música?

Vaig estudiar solfeig i clarinet a l’Escola de Música del Palau. També vaig fer alguns anys de piano. De forma autodidacta vaig aprendre a rascar la guitarra i a tocar l’harmònica.

- Creus que has aconseguit popularitzar la poesia gràcies a la música?

Crec, si de cas, que he popularitzat la poesia per la meva forma de presentar-la al públic. Els components d’espectacle visual i sonor inclouen la música, però jo m’he dedicat principalment als recitals, que van lligats també a la teatralitat.

Sense “la gent” no hi ha cap comunicació que serveixi per a gran cosa. I amb això vull dir que la catarsi romàntica del “creador” pot tenir un valor purament terapèutic per al subjecte “artista”, i a mi m’interessa més la suggestió col·lectiva.

- Què va fer que tant tu com les teves paraules s’aboquessin a la música?

Les paraules s’hi aboquen per si mateixes. La poesia és la música de les paraules. Jo em deixo arrossegar.

- Fas les lletres pensant en la seva sonoritat final?

Per descomptat!

- A què dónes més valor: a les lletres o a la música?

No dono més valor a la lletra o a la música, sinó que provo que se sumin, que l’una i l’altra ajudin al mateix gest, donin la pinzellada justa, que conformin l’estil adient, que es co-responguin.

Tot i això, suposo que me’n surto millor amb la lletra perquè és el meu camp natural, d’on sóc regnícola.

- En aquest sentit, et sents primer poeta i després músic o a l’inrevés?

Sóc nadiu dels mots. La cantarella i la sonsònia fan que s’allargassi aquesta poesia al món de la música.

- On s’aprèn a escriure poesia i a fer bona música?

En la més mínima remor.

Llavors cal saber què diu i com expressar-ho, autopersuadint-se que la intuïció del sentit és veraç (que no correcta). I això es pronuncia potser fent-ne una descripció ex nihilo, potser creient-se remor i armant-se de prosopopeia, potser…

- Consideres que ets el que cantes/recites o, precisament això, et serveix per escapar de tu i crear una mena de disfressa?

És difícil de dir. Hi ha un vincle directe entre el que sóc i el que sono però en la interpretació sempre hi ha un mínim de màscara, per salubritat i higiene mental.

Els meus personatges

parlen per ells,

però els seus rampells

no són més que imatges

d’alguns dels estatges

de la meva ment.

Quan estic entre ells

(són tots tan contraris!),

comprenc comentaris

i els jutjo per bells

i per no tan bells

que és: per tal com sonen.

Potser desentonen

amb la veritat?

Mai m’ha preocupat.

Els faig perquè em tempta

dir que sí i dir que no

i tenir raó

sempre.

- Quina és la teva voluntat i el principal objectiu de Els nens eutròfics?

Els Nens Eutròfics pretenc que sigui una banda estable, una base per anar tirant endavant les idees musicals que em passen pel cap. Crec, a més, que tots els membres se’n senten partíceps i ha esdevingut una voluntat col·lectiva.

L’objectiu és el de sonar cada vegada més compactes, d’anar adquirint prou solidesa com a grup per a poder treballar qüestions més complexes (a nivell escènic, potser, però també a nivell musical), de trobar un públic que se’ns faci una mica seu, de passar-nos-ho cada cop millor i poder-nos sentir orgullosos del que fem.

- Descriu-nos cada un dels “nens eutròfics” i en què nodreixen el grup?

Ho faré segons l’ordre en què ens situem a l’escenari, des del meu punt de les dotze i seguint les agulles del rellotge.

L’Albert Sagrera (al baix) és una de les meves persones de confiança, amb la qual he tocat i actuat per tot arreu des de fa molt i molts anys (era membre d’Explosión Bikini). La comoditat que em crea treballar amb ell a nivell musical és incomparable: sabem seguir-nos perfectament en qualsevol situació. A més, és molt treballador, i, tot i que el seu instrument natural és la guitarra, aporta una seguretat al baix i li dóna una rítmica que fan que tot vagi sobre rodes. A nivell creatiu, té un sisè sentit amb la música ballable i nodreix els nens eutròfics d’unes bones dosis de pop. És molt clar i li agrada la nitidesa de la idea, el fer les coses fàcils. Fa apreciar els silencis, i a mi em convé perquè tendeixo a ser barroc.

A més, l’Albert té els estudis de tècnic de so i ha exercit com a tal, fet que ens ajuda quan estem buscant algun so i cal trobar la manera que els aparells ens el donin.

En Marc Torrent (el bateria) és una de les persones més enèrgiques que he conegut a la vida. Sempre tocaria una cançó més. Musicalment és un cul inquiet i no té mai cap problema en provar les coses més estranyes que em passen pel cap. És un bon bateria, entregat i recte.

Una cosa que el fa eminentment especial és que és il·lustrador. Molt bon il·lustrador. Ell és qui ha treballat més l’aspecte del grup, tant fent-se càrrec de moltes qüestions de producció i de relacions externes com, vet aquí, encarregant-se de la imatge dels cartells, de les il·lustracions del disc, de les invitacions, etcètera. Ha donat el toc de color adequat a la idea intangible que és la música. Tota la part gràfica és seva.

L’Esteve Plantada (als teclats) és una alegria. Té una facilitat amb el piano que fa que qualsevol bajanada atonal soni bé. És el coixí harmònic perfecte. Té un gust musical que s’acosta molt al meu, i tots els detalls que situa en les cançons sempre em semblen encertats. Té una especial virtut en trobar les melodies que secunden perfectament la principal sense destorbar-la, enriquint-la. Una part essencial del so eutròfic són les seves tries en el teclat.

Com que l’Esteve també  és del món de la lletra, és un bon suport per a determinats moments de vacil·lació. No li manca ironia i sap trobar-la i fer-la sentir.

En Roger Puig (guitarrista) és totalment únic. Toca la guitarra a la seva manera particular, que trobo molt divertida. És un goig quan t’adones que ja s’ha ficat a dins d’una cançó, perquè t’hi va posant sorpreses, detalls que no li passarien a ningú més pel cap. En Puig nodreix amb gràcia tot un apartat de les cançons que no el deixa només com a guitarrista, sinó com a compositor.

Cal dir que és l’únic que fa servir el terme eutròfic en la seva feina fora de la banda.

- Ha estat complicat adaptar els teus poemes a cançons?

Gens. Com deia, porten la melodia implícita. Potser ha estat més difícil pensar en la part musical quan no hi ha lletra, però es tractava de seguir els dictats del cor.

- Com i on troba inspiració en Josep Pedrals?

En qualsevol cosa que m’interessi en un determinat moment: la conversa d’uns nens jugant a la plaça, que la meva dona s’assegui bellament al sofà, que em piqui a sota de l’ungla, que peti la porta al pis de sota, una entrada de l’enciclopèdia, les conclusions sobre què hauria d’haver fet i no he fet, la sobtada imatge mental d’uns macarrons ballant amb bótes sobre un mar de salsa bolonyesa, un missatge al mòbil de Movistar, el preu d’una vídeocàmera, un pet…

- Quines influències tens?

Pel què fa als Esquitxos ultralleugers, les influències podrien venir de David Byrne, de Magnetic Fields, de Dirty Projectors, de l’Orquestra Mirasol, de Música Urbana, de Pixies, de Frank Zappa, de Xavier Cugat, de Maria do Céu, d’Hector Berlioz, d’Eduard Toldrà, de Joan Llongueras i de molts altres llocs que, segurament, no recordo.

- A qui admires i per què en el món de la poesia musicada?

Em semblen impressionants les versions que va fer dels seus propis poemes Apel·les Mestres, potser el precedent més clar del pop irònic. També em semblen molt interessants les versions que va fer Miquel Àngel Tena dels poemes de Màrius Torres, totalment ficades en la sonoritat i el sentit del vers. Per no parlar, evidentment, de la gran mestria de Schubert musicant poemes!

La gran qualitat en musicar els poemes és la de no perdre de vista que la forma de les paraules és el vehicle del sentit més pregon.

Massa sovint musicar poemes és pura i senzillament la unió d’una música i unes paraules, sense que hagin de concordar per dins. Hi ha una mena de respecte ridícul a la poesia que fa que s’acabin fent unes autèntiques barroeries fleumes i afectades que destrossen versos totalment contundents.

- Explica’ns la teva experiència professional amb la Patti Smith.

Amb la Patti Smith vàrem coincidir en un festival i vam semblar-nos molt interessants (“I like your statement”, va dir-me). La cosa no va anar gaire més enllà. Al final del seu concert em va demanar que sortís a l’escenari a corejar “People has the power”.

- Has fet teatre, escrius per a altres, has treballat per la premsa… Què t’ha portat a fer música i què et dóna aquest fet?

El que m’ha portat a fer música és la necessitat. Tothom que hagi tocat o cantat durant alguna època de la seva vida, sempre guarda unes ganes de tornar-hi. En mi, han acabat guanyant les ganes d’escupir tota l’orquestra que em sonava dins el coco.

La música m’aporta una mena de sensació tàctil dels poemes, com si deixessin de ser únicament la percepció d’una primavera que arriba i esdevinguessin la terra humida que acabes de regar.

- Quina disciplina artística/creativa t’ha agradat més abordar?

El que m’agrada més és la barreja que m’he fet a mida, aquesta suma d’escriptura, música i teatre que són els concerts de Els Nens Eutròfics. És la disciplina on em sento més còmode.

- Què és per tu la poesia? Què és per tu la música? Què és per tu la poesia feta cançó?

No sé dir-ho ni vagament. Podria escriure alguna imatge poètica de cada cosa, però seria pura martingala, un arabesc inestable.

A l’únic que s’assembla, tot plegat, és a l’amor.

TEST PER CONÈIXER MÉS I MILLOR al JOSEP PEDRALS:

Una peça sonora que t’encanti?

La 1a simfonia de Brahms

Una cançó que t’alegri sempre que l’escoltis?

It’s getting better de Mama Cass

El millor poema musicat?

Febrer de Màrius Torres amb música de Miquel Àngel Tena

La cançó més poètica?

La lluna, la pruna

Un instrument que t’apassioni?

El vibràfon

Un llibre que t’hagi marcat?

Rocambole de Ponson du Terrail

Una pel·lícula que no oblidis?

C’era una volta il west de Sergio Leone (Hasta que llegó su hora)

Una obra de teatre essencial?

Divinas palabras de Ramón María del Valle-Inclán

Un viatge somiat?

Recórrer tot Itàlia, lentament, poble a poble.