Seleccions antològiques, 1

Poemes apareguts al llibre del XII Festival de Poesia de la Mediterrània

 

Ben matinat i tot xalest…

Ben matinat i tot xalest,
sota la llum filtrada
per gòtica rosassa,
el primer banc del temple se l’empassa
d’una glopada;
colrada pel vitrall la destra galta,
pel Déu estètic que sempre s’alça prest.

És exquisit, sublim, superb,
estar impregnat d’altura,
vestit de calidesa
d’un sol calmat, d’un regne d’enteresa
fent de mesura:
proporcionant perfectes en balança
catedral, càtedra i àurics catets.

Ser sabedor de cor per cor,
amb memorials ben sòlids
de vaporoses gràcies,
et fa majúscul i ets part de les estances,
columna i soli,
volta i vidre en grisalla, i ets campana
que toca el cel, la pedra, i en fa acord.

* * *

POESIA DE MUNTANYA

Capir l’immens   en son retaule exacte
-l’ampla grandesa   de l’èxtasi i la por-
i aixecar els ulls,   seguir el perfil compacte
del cel serrell,   la mola en ascensió…

Als plecs de falda   roman l’estrany miracle
d’una puresa   salvatge amb desraó;
que és verge i vella,   d’edat impenetrable,
fada de pedra,   d’aigua i vegetació.

La roca freda,   el palp de neu perpètua,
valen l’esforç   que el foc d’ànim penetra
en un combat   místic de comunió.

Donant-li nom,   un cop de vent flagel·la
el cant i el crit,   i es fa més meravella:
muntanya viva,   monumental cançó.

* * *

Davallen del cel…

Davallen del cel
amb ales de lletuga
fins un capoll d’eruga
per reposar-hi els peus.
Del pit s’espolsen molles
de rosegar galetes
i amb les parpelles quietes
deixen roncar la veu.
Ressona per les fulles
com un trontoll de vidre,
carbònic, que hipnotitza
les tardes als carreus.
I un empedrat ben tòrrid,
que fumeja miratges
aquosos, insondables,
emprèn, amb uns pneumàtics,
sons d’aixafar un terròs.
El món, a les oïdes,
és l’aire de les busques
que van ventilant hores
i aquells badalls expressos
per destapar-ne el vel.

* * *

Un dia em va comentar…

Un dia em va comentar
algú que em volia bé,
que per a parlar més clar
no em calia tant merder,
que fent un discurs més pla,
més senzill i molt menys ple,
ja no parlaria en va
i seria més amè.

No amb A,
amb E!

* * *

MONTBLANC

Tot
va venir de la pedrera:
les muralles i l’església
i els carrers i el gest de l’herba
en vinclar-se per fer rams.

La gent, que pastura plaça
perquè la llamborda arrissi
en sos pètals la festassa,
sembra mots a cada passa:
campanades de silici.

I ho rega amb goig de carnassa,
amb desgast d’aquest ofici
de persones:

Les pedres tornen rodones.
Les asprors suavitzen, fines.

Al darrera les cortines,
en el fons de les pupil·les,
totes les viles
són el temps que hi abandones.

 

montblanc

Montblanc

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: