Seleccions antològiques, 2

Poema aparegut al llibre de la I Trobada de poetes per la Pau

 

SENSE RELACIONS FINALISTES

La poesia
-sense relacions finalistes-
és música de vers divers,
són pistes d’un goig d’enllà del mot,
d’un tot.
És un plural de signes
en màgia d’agramàtics;
transmet estols erràtics
que s’apleguen en ritmes.
Amb un principi tètic
va, per l’infinit estètic,
a superreals sintaxis.
Per mitjà d’unes sinapsis
s’argollen trames i trams.
Però…
No recordo tot el viatge!

Enderiat amb estramps
per no solapar el missatge
vaig girar tot l’engranatge
vers la “poètica imatge”.

(La metòdica metàfora,
que sucava el mot de càmfora
per un estímul del cor,
em guarnia sinestèsic
i actuava d’analgèsic
del literal, que aquí mor.)

En la imatge em fiu tan fort
que el concepte, amb catacresi,
mica en mica perdé el nord.
En un abús de retòric
em vaig fer tan hiperbòric!

Ai!
Torsimany d’estats que alterno,
que es caminen i m’hi perdo
i en deixo el rètol en blanc…
¿Per què és funest fer com el cranc?

I em dic:
“Deixa a l’alè que et respongui,
deixa a l’alè que et respongui…”

I em diu:
– Ràpid i -ai, tu!- petit,
de fiar-hi l’habitud,
¿a quina fi ho dus tot?

I el show m’eixonava el bleix
deixant-ne esqueix
de rama seca: flingant
que fustiga, petulant,
lo pulquèrrim
i em fa quec.

Aleshores, el senderi,
amb un últim esbufec,
lliga un cant:

L’ordre
concorre,
concorda
quan s’obre
la porta
per dintre,
per fora,
i jo sóc a ambdós
llocs alhora:

Mirall de mi, rall
de Jo partit en llinda.
I xerrola! I guirigall!
Però l’espill, que m’hipnotitza,
que em retrata,
que em retrota,
que em fa anar trita una pota
i al final la poesia…

Buf!

Al final, la poesia em fa ballar.

ANDORRA03

ballant

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: