Seleccions antològiques, 4

Poemes apareguts al llibre “7 poetes a l’escola d’arquitectura”

 

EN L’ART QUI T’ATURES
SOS ARCS I TEXTURES
(poemes d’urbanitat civil i passions disciplinades)

 

Si et descorden les manilles…

Si et descorden les manilles,
‘preta a córrer, fuig, escapa,
tira milles! Les cruïlles
les pots fer girant el mapa.

* * *

D’una platja a l’altra…

D’una platja a l’altra platja,
la paret de formigó.
Les banyistes, d’un salvatge
que no ha conegut parió,
s’extenuen del paisatge
mirant sempre l’horitzó.
Si sabessin l’avantatge
de mirar cap al cantó
de la tàpia, veure el gruix
gris i mort, la perversió
del que envolta el seu garbuix,
traurien la conclusió
que el que hi manca és un dibuix.

tinc un amic que és pintor

* * *

COSA QUE SEMBLA NORMAL

Les parets del carrer ens enquadraven l’escena,
i un parell de bossetes de brossa, res més
(entremig d’una porta metàl·lica amb vidres
i els pals de la vorera, d’un gris somnolent).

La família passava distreta, eren cinc:
dues noies pintades i ensenyant la panxa
sota un top que arribava per sobre el melic,
un xaval d’un dotze anys pentinat a la moda,
un pare en camisa ensenyant els pèls del pit
i una mare rient tot de flors del vestit.

Tot va passar de pressa: sortint del carrer
del costat, un primatxo en bici de passeig
i un gran barret de palla, ben dret al seient,
va anar mirant balcons fins que topà amb la filla
que feia més bon veure. I tots vam socórrer
l’atropellada. Cosa que sembla normal.

* * *

S’estomaquen a la plaça…

S’estomaquen a la plaça
dos bergants, i tenen tela:
a la noia d’un (que és massa)
l’altre li ha dit que la pela
és la pela, i se l’enduia
per banda per dar-li cuques
i allò del qui suca mulla
i el qui té fred busca estufes.

* * *

A LA VORA DEL PORTAL

A la vora del portal
seuen sempre la quitxalla:
el gros, el lleig, el que es ratlla
i alguns més, és natural.
Algun dia, prò, s’enganxa
a la vora del portal,
algú que hi és i no cal
que s’hi quedi. Prò no marxa.
Aleshores (què vols fer-hi…)
la quitxalla es posa estranya
i li foten la castanya
per restar quan no cal ser-hi.
El que sobra i ha rebut
diu que són uns fills de gosa,
prò llavors passa una mossa
i, a l’insult, tot: tururut!
El sobrant, com triomfal,
se’n va dient: “M’avorria
de passar-me tot el dia
a la vora del portal”,
i a la vora del portal
tots es diuen: “Cony, que plasta!”,
guarden la idea nefasta
i tot continua igual.

* * *

Laberints d’entre tu i jo…

Laberints d’entre tu i jo,
rebregats dintre d’un mapa
que vull dibuixar-me i no
sé ben bé per on s’acaba:
si té sortida i és joc
o cal perdre’s per trobar-se.

* * *

Al cap del carrer…

Al cap del carrer / un jove s’immola
en un simulacre / de màrtir i heroi.
La lluor del sol / que rep la pistola
fa llum de rateta / al ventre d’un noi
que, des d’un balcó, / s’ho mira. Grinyola,
frenant, una moto; / s’atura el comboi
de cotxes: vermell / al semàfor. Vola,
fugint, una foto / -el temps va gamoi-:
si és mare o és filla / o amada o esposa
no ho sap bé ningú. / S’enfonsa el bornoi
en l’aigua de rates: / la foto s’escola
per un embornal. / Fica fins la gola
la pistola i “Burp” / li ve un oi.

* * *

…i la llum…

…i la llum entrarà amb calma,
desvetllarà la retina,
mentre el dit s’acosta a l’altre
a la Capella Sixtina.

sixtina

Advertisements

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: