Pecats capitals i virtuts cardinals, 1

LA SUPÈRBIA I LA HUMILITAT

emès a Catalunya Radio el 21/07/2010

 

El qui és procliu a la supèrbia,
altiu i envanit,
menysprea la resta
i fa festa a la seva pròpia presència,
potser, narcisista en essència,
egòlatra de mena,
xutant-se a la vena
una apta recepta de “jo, meu, em, mi…”

És com el que sempre se sap la resposta
i aposta que perds,
(guepards, lleopards i panteres).
Sant Pere s’empara, p’exemple,
en creure que és molt més que els altres apòstols
(aposto el que vulguis que sí!)
i és perquè me’l trien per càrrecs
(espàrrecs)
o perquè me’l posen per sobre
(cogombre)
que es pensa que el cor de ganduls o que el curt de gambals
o que el càndid, el neci, l’ingenu, el tontaina
no tenen, ni molt menys, sa vàlua,
oh, gran gall de panses
i que si el posen en balances,
escataina:
poc a poc, poc a poc!

I és perquè el superb,
tu com jo,
és aquell que, sense ni pretendre-ho,
està convençut que és l’altre que és menys,
que ai, ostres, pobric, què vols fer-hi,
no dóna per més,
prò no ho veus, és que amb la cara paga!,
van bruts, desconeixen els…
Cony, com se diu?
És que és gran.
Uix, sort que són bufons!
Pots parlar, no entén res!
No en saben ni ceba,
no en tenen ni fava,
no enganxen ni amb cola,
ja no puc ni veure’l!!

Hi ha aquesta supèrbia, que és paternalista,
i una altra de l’adolescent vers l’adult:

Que no en tens ni idea!
Ai, mama, què dius!
Que no! No t’enteres de res!
Veus? Deixa’m a mi!

A mi!
Sóc jo!
I aquí és quan s’afirma tothom:
Això ho fot un nen de quatre anys!
Jo també sé fer-ho!
Jo ho h’gués fet millor!

I és quasi en el punt en què algú frega amb pena
la vara, el llistó, de la vergonya aliena,
que el podem ficar dins de la nostra supèrbia,
senyors del moment, inconstants en presència,
amos del ridícul dels altres quan pot succeir,
i oblidadissos dels nostres ridículs d’ahir.

L’humil no és qui desconsidera  els superbs,
car seria superb dir del mal en els altres,
sinó, més aviat, qui ni hi pensa, qui sap
que ell també, que tothom, vagament,
que terrestre, pedestre, que en taules,
ni teva, ni meva,
tu toques, jo canto,
i avanti,
i avanço que vèncer és criteri immodest,
és vulgarment altiu i arrogant
tot lo competitiu i, per tant,
el senzill, virtuós, no s’hi llança pompós,
a exhibir i a mostrar
què sap fer, sols ho fa.

També es-
tà bé
l’altre costat
del tema:
entrem a
la seguretat
d’un mateix,
del seu bleix;
apropiat amor propi,
gest honest de l’immodest,
un guardó per al valent,
reconeixement,
supervivència en un medi
hostil,
Mèrit!
Pernil!

La igualtat
i les categories
en bona veritat
no estan pas renyides!
El dret, el valor, la importància
de les coses, dels fets, de la gent,
fan vivible aquest món, són la gràcia
i l’encant del temps i del moment.
Vull dir que tot i que el terme “esquerp”
per l’arrogant i pel tifa
és el que encaixa, la rifa
fa que el llenguatge, divers,
ens dugui a usar el mot “superb”
per referir el que ens revifa,
allò que està tan ben fet
que ja no es pot fer millor!
Allò que ja no té preu!

Com veieu,
hi ha moltes maneres de mirar-se
si és pecat o bé és desgràcia;
no es calcula l’eficàcia
perquè no hi ha recompensa,
potser fa mal i és ofensa,
potser només et podreix
per dintre, sols existeix
dins els límits de ta pensa…

Pecats capitals…
Virtuts cardinals…
La llista és extensa.
Però, oients, no en tingau sofrença,
que ja us els racconta en Pedrals.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: