Pecats capitals i virtuts cardinals, 6

LA GOLA I LA TEMPERÀNCIA

emès a Catalunya Radio el 25/08/2010

 

Jo, pecador,
confesso a en Xavier Vilà
i a tots vosaltres, oients,
que he pecat, per culpa meva,
de menjar ou dur, xoriço, arròs i caragols
en un sol plat,     tot remenat,
un ranxo de mil meravelles
en un petit poble a Terol,
un plat complet
omplint complot
del gran garrot: colesterol!
Un bol de greix!
Un descontrol!
Tot l’aliment d’aquest perol
dóna més son que oldre formol,
nyonya d’un àpat camperol
que no resol (ni da consol)
el protocol de perdre quilos
que, ben gimnàstic i betzol,
fa dies que ometo, i em dol,
perquè ja no vaig a córrer en sortir el sol
i no saps la de carn que em ventilo!!

I com xalo bo i endrapant
fins botir l’última escletlla
la xocolata fondant
amb algun trosset d’ametlla.

El requisit
de l’exquisit
o la calderada i l’excés
en disbauxa d’“en vull més”…
Aquí tens la immensa bola
que fa el pecat de la gola:

En quantitat o en qualitat,
val més no quedar minso!

Un gran pensament capgirat:
“com que ja existeixo, pinso!”

L’apetit desordenat
em té atrapat
i m’hi endinso.

Confesso, doncs, que he pecat,
i a més a més us ho explico!
Vet aquí un gos,
vet aquí un gat
i “clique el botón INICIO”:

El glot, golós, golut, golafre,
amb gorja oberta de pinta en ample,
es torna voraç de tant menjaire,
o bé aviciat d’un nèctar;  gana!

Tal volta llepaplats,
tal volta llepafils,
sempre llépol, llépol, llépol, llépol…
Llepa-la! Llepa-la!
Llei!

Que tot té el cap i causa en la capacitat lleposa,
en la glàndula més àvida (camàndula demòtica),
o potser…
en la llengua de la vaca relliscant sobre el vedell,
la llepassa d’escombrall que llambregava a la llamborda,
el llamenc insadollable que ulla femella criolla
i li agullona la pell,
i li vol llançar un petó.
Un petó…

SMUACK  SMUACK  SMUACK

Un petó,
sí, senyor,
és una mossegada frustrada.

El problema del pa-fart, de l’escuracassoles,
del llefre destraler famèlic caníbal carpanta,
és que es plau els instints i es dóna glòria
per comptes de nodrir-se el que li manca.

Ell, principalment, s’atipa,
se satisfà amb suficiència,
i si tant menjar l’enfita
o ha agafat la melopea
i va embriac i pitof,
ell té clar que es recupera
tot i que tingui mal cos.

Fixa’t que el terme “avidesa”
ve del mateix mot que “avar”.
I no et sigui cap sorpresa!
Riquesa a la saca i
la teca a la panxa
són del mateix coll
i són del mateix clan!

Per això se’ns recomana
de fer ús de la temprança,
d’assuaujar l’instint veneri
i golós, fer-ne foc tebi,
deixar-ne només la brasa,
ben serena i moderada,
amb parquedat, parsimònia,
impertorbables, tranquils,
temperats i tamborins
que redoblin nostra idònia
equi- qualsevol paraula,
car aequi és igualat,
i llavors la desinència
li dóna una altra presència;
pots parlar de l’“equitat”,
o de l’“equanimitat”,
d’“equinocci”, “aquiescència”,
o “equilibri”, tant per tant,
mot que vol significar
d’igual mesura i cadència,
proporció, correspondència,
“equi” + “libra”:  unitat
de mida, nivell, prudència,
d’on ve “llibre”, de balanç,
còmput, relació, lligam,
anotació, nus, enllaç,
exposició, discurs, relat…

Total,
vaig de naps a cols,
-com abans amb els cargols-
i em convé més ser senzill
i no escatainar el renill
ans, frugal (fruit de l’indret)
i simple, incomplex i net,
ponderar tanta xerrola
amb un eslògan d’aquells de rajola,
una frase que flueixi tota sola,
per exemple…

Pecats capitals…
Virtuts cardinals…
La llista és extensa.
Però, oients, no en tingau sofrença,
que ja us els racconta en Pedrals.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: