Pecats capitals i virtuts cardinals, 7

LA LUXÚRIA I LA CASTEDAT

emès a Catalunya Radio l’01/09/2010

 

He estat temptat de fer una ximpleria
i de llançar-me a un enfilall rabent
de jocs de mots en un to que ofendria,
pensant ser l’atrevit prò essent un insolent.
He estat temptat, però no n’he fet cas.
És massa fàcil de ser groller i fer el cràpula,
deixar la llengua en un saliveig procaç…
Prò i si de cop la llengua es fes escàpola?
Lliure? Gustosa? I amb un galop indòmit
reconduís la parla a un tall mordaç
o es replegués en si mateixa, llaç
lingual que em duria a un immens vòmit
i en comptes d’un vers de factura neta
sentiríeu (BURP) com canvio la pesseta,
com trec les tripes, perboco a gitarades,
entre ois i eructes, entre escopits i babes…
i seria cridaner i molt anecdòtic
Sí! Però li faltaria el tema luxuriós i eròtic.

I, doncs, què hi hem de fer?
Posar-nos tots calents
(i contents)? Seguir el planer
comentari sense fúria?
Assotar-nos amb penúria
i deixuplines de foscúria?
Cercar la virtut i el bé?
Com ataco la luxúria?

És un dubte que m’està sotjant sovint:
com ataco la luxúria?
I somio una centúria
de vestals alambinades
passejant sota purpúria
tela, quasi desarmades
i descalces; la boscúria
resguardant-les, enredades
d’enfiladisses, més múrries
que no pas jo, que, paparra,
pa-parlaria pels descosits
embotonat i botit en les mànigues,
sens respirar i vermell com la tomàtiga,
peti qui peti i es capi qui hi càpiga,
com paquidèrmica tripa de pus.

És injust!

Sempre que em poso a parlar, el paroxisme m’empapa i em pispa el passatge,
que para a papar,
que para a papar,

(que para a papar
vol dir:
que s’atura a fer un mos: para a papar.)

O sigui: menja.

És el discurs de l’excés,
del més i més i més i més,
de l’inabastable i el desabastat,
del més díscol, de l’indòcil.
Xavier, tu que ets home sensat
i a més americanòfil:
com en diuen del luxe en anglès?

Luxury!

Vet aquí una conclusió!
Sempre el discurs del pecat
era per la intemperància,
per no obrar amb prou parquedat
i actuar amb sobreabundància,
amb abús, en demesia!
Aquesta és la teoria
que en vaig extraient.
Prò, seguim! Anem fent!
On ens du tal clarícia?
Al fet que ens excusa: el goig!

És pecat, quasi sempre, allò que et fa tornar boig,
el que ens és més grat, bicoca.
Allò que ens fa més patxoca
i ens proporciona plaer.
Els plaers!
Oh! Els plaers!
I piaceri! I piaceri!
El platxeri! El platxeri!
La platxèria!
La delectació venèria
que ens embadoca el senderi,
la concupiscència!!

La concupiscència!!
Paraula extemporània
que podríem descriure
tal i com l’he trobat
en un llibre com cal:
“tendència espontània,
prèvia a l’opció lliure,
que inclina la voluntat
vers un bé parcial.”
Què vol dir?
Vol dir que has seguit l’instint
molt abans de raonar-lo
i al final estàs al llit
acompanyat per un cardo.

Els calors, la calderada,
tots els fervors, les ardències,
porten unes conseqüències
que cal tenir controlades.
El verb que en grec és bullir
l’utilitzem avui dia
amb un valor divertit:
per les calors de lascívia!
El terme zel i un bon grup
de paraules i conceptes
provenen, doncs, del xup-xup,
d’escaldar, de tenir febre!

Són els fogosos fogots
que cal desfogar, fugaços,
sinó, se’ns escapa el joc,
i es converteix en uns passos
forassenyats
amb penya-segats
a banda i banda
i havent de
saciar-ho
de forma ofensiva,
obscena, lasciva,
disgust i defensa,
pudícia, decència…

L’inexplorada, la verge,
o la intacta a la intempèrie,
la casta, la costa, la… aquesta,
la santa, la sonda, la senda.
l’encinta, l’encontre, l’absenta.

Pecats capitals…
Virtuts cardinals…
La llista és extensa.
Però, oients, no en tingau sofrença,
en forma barroca ben densa
us les ha contat en Pedrals.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: