Poetari – “Josep Pedrals: fil o gènesi d’una biblioteca”

JOSEP PEDRALS: FIL O GÈNESI D’UNA BIBLIOTECA

text: Lluís Calvo
fotos: Quim Curbet

 

La biblioteca Pedrals és un d’aquests llocs que, tard o d’hora, esdevindrà mític. Perquè, quan un poeta amb talent sap que la llengua li batega endins, té sens dubte molt de guanyat. Però si a més creix envoltat d’una biblioteca com aquesta, el determinisme esdevé una temptació difícil d’eludir. La Parva Biblioteca –així s’anomena la biblioteca Pedrals– no en té res de parva, és a dir de petita. Són vint-i-cinc mil volums perfectament ordenats i classificats en un pis de l’Eixample que pertany al barri del Clot. Un luxe absolut. I un temple.

Josep Pedrals arriba puntual i ple d’energia a la cita, a la qual s’hi afegeixen Quim Curbet i el també poeta Gabriel Ventura, que tira les cartes del tarot i sabia que ens trobaríem aquí. Així doncs, Pedrals, tot endrapant una palmera de xocolata, es congratula d’aquesta visita que s’havia retardat per una d’aquelles coses que semblen inversemblants de tan reals com són, perquè setmanes abans la biblioteca va patir l’assalt d’uns pispes que probablement van pensar que allò era un habitatge o una oficina. El cas és que, sortosament, només van endur-se un ordinador, però cap dels valuosos volums que allotja l’espai. No és difícil deduir, així doncs, que els lladres no eren gaire lletrats. Els mossos, mentrestant, van ordenar que ningú toqués res, tot i que la seva inspecció es demorava i es demorava. Per llogar-hi cadires, francament.

Remenar aquests volums és entendre moltes de les influències de Josep Pedrals, però també endinsar-se en l’esperit del creador de la biblioteca, Ricard Pedrals, pare del poeta, a qui vaig conèixer l’any 1978 en una inoblidable trobada col·lectiva a Siurana de Prades. Poc imaginava, llavors, que després coneixeria el seu fill, és a dir un dels poetes que més han contribuït a la renovació del gènere i que ha dut la poesia als escenaris de Catalunya i de bona part del món. I un poeta que, al mateix temps, ha emprès una aventura poètica que ja ha donat fruits en obres com El furgatori o El romanço d’Anna Tirant.

La biblioteca és un espai que gaudeix d’una calma sorprenent, que convida a meditar i a treballar. I és també el recer de Josep Pedrals, que hi té taula i cadira, a redós dels volums de poesia. Una biblioteca professional, de debò, amb els seus carros, les etiquetes amb les corresponents signatures, els volums perfectament col·locats… La biblioteca traspua, d’altra banda, els interessos del pare. En primer lloc hi trobem moltes obres filosòfiques, però també teològiques. Josep Pedrals m’explica la influència que el personalisme ha exercit en el seu pare, especialment la figura d’Emmanuel Mounier. Per això, a més dels llibres, hi trobem col·leccions de la revista Esprit, que fundà el mateix Mounier i que esdevingué un far de les teories filosòfiques del personalisme. També s’hi troben volums de Karl Rahner i l’obra completa d’Alfons Comín, de la qual Ricard Pedrals fou curador d’alguns volums. I des de la filosofia i la teologia avancem, a poc a poc, cap a la poesia. I és aquí on localitzo alguns llibres que són una joia per a qualsevol biblioteca. D’entrada, la secció de poesia té una amplíssima representació de dues col·leccions imprescindibles: l’Óssa Menor i l’Escorpí. I a partir d’aquí la vista se’n va cap a les rareses, com ara un facsímil de La armonia del Parnàs del rector de Vallfogona, o els Cinc esgrafiats a la mateixa paret, de Miquel Martí i Pol, una obra publicada per Tarot 8, la portada de la qual està feta amb paper de vidre. Després ensopego amb obres imprescindibles com El poema de Montserrat de Sagarra, la meravellosa edició del Viatge d’un moribund de Joan Sales, en l’edició d’Ariel de l’any 1952, els poemes visuals de Brossa, els Poemes del retorn de Bartra, la primera edició de l’Uh! de Casasses, apareguda a Container el 1997, les Classes d’oïda mètrica de Jordi Pope, La inútil ofrena de Josep Carner o La klaxon i el camí de Sindreu.

Però comprendre l’amplíssim espectre dels referents de Josep Pedrals és entrar també en una literatura que clava les seves arrels en elements insospitats, com ara les aventures de Rocambole, de l’escriptor Pierre Alexis Ponson du Terrail, un autor que el poeta reivindica. Les influències populars, tanmateix, també les trobem al Calendari del Patufet dels anys 20 i a les obres de Salgari, un escriptor que l’ha influït poderosament. I, justament llavors, tot parlant d’aquests autors, ensopego amb una antiga Histoire du Far West, esplèndidament il·lustrada, que serveix d’excusa perquè Pedrals disserti sobre una de les seves grans influències: el gènere de l’Oest. El poeta m’explica que al seu domicili particular hi té pocs llibres, ja que bona part van a parar a la Parva, però que a casa hi té la seva col·lecció de pel·lícules de l’Oest, més de 250. Per tot plegat, Pedrals és un autor thermomix, en què es congrien influències molt diverses que van des dels autors del barroc als llibres d’aventures, dels trobadors a les novel·les de Marcial Lafuente Estefanía i de les teories poètiques de Iuri Tiniànov al deixant de les avantguardes. I tot això sota l’aixopluc d’una ombra filosòfica i clàssica que l’esguarda de ben a prop. No és estrany, llavors, que en un dels murs de la biblioteca hi pengi una sentència de les Lletres a Lucili de Sèneca que resumeix la manera de fer de la família Pedrals: “Sapientia, quae sola libertas est”. I de sapiència i de llibertat en aquesta biblioteca n’hi ha un munt.

La visita estricta es clou aquí. Però no podia perdre l’oportunitat de formular a Josep Pedrals algunes preguntes sobre la seva poesia i les seves influències. Assegut de nou entre llibres, i després d’aquest recorregut per la biblioteca, el poeta parla sobre la poesia, el fet d’escriure i els seus projectes més immediats.

POETARI02

Al Romanço d’Anna Tirant, Quim Porta afirma: “Som uns estúpids engranatges en comptes d’uns heroics motors!”. I disserta, al mateix temps, sobre la fragmentació i la descomposició del subjecte. Què representa la postmodernitat en la teva poesia?

 Aquest fragment és la carta de Quim Porta de l’inici del llibre i havia de ser un conte d’un altre llibre que volia fer, però finalment va anar a parar allà. En aquest sentit jo me’n fotia una mica, de la postmodernitat, perquè no la vaig arribar a entendre mai i, ara, que han passat els anys encara l’entenc menys. Per tant, és una manera d’ironitzar-hi. Però no sé si ironitzo sobre el meu desconeixement o sobre el fet en si.

De fet, al Romanço… hi trobem des del diàleg peripatètic a la Bildungsroman, tot passant pels paral·lelismes trobadorescos. L’empelt i la hibridació són trets característics d’aquest llibre…

 Això és una fórmula que ja s’utilitzava al barroc. Jo he llegit més llibres antics que no pas actuals. Hi ha un llibre de Lope de Vega, Rimas humanas y divinas del licenciado Tomé de Burguillos, que està escrit per un personatge que inventat. Tot un llibre amb poemes apòcrifs d’un altre autor. I n’hi ha quasi dos-cents! Jo relaciono les meves fórmules amb aquesta mena d’estructures del Segle d’Or.

De fet, tinc un altre llibre per aquí, El diàleg renaixentista, d’en Solervicens, que vaig llegir fa anys i que va influir molt en les formes dialèctiques que hi ha al Romanço.

Jo intento detectar quan s’han fet les coses per primer cop a la història, m’agrada anar-hi i veure com evoluciona la idea, perquè som fruit de l’evolució de la idea, no només de com la vivim ara. Intento mirar per on va la tradició, què hem tingut i què no. En el Romanço hi ha uns processos que analitzen quins tipus de versos s’han utilitzat al llarg del temps, com la cançoneta de bandolers, que no hi acaba de ser, tot i que la idea queda de fons…

Ets dels pocs poetes joves i no tan joves que Pere Gimferrer ha lloat. Com ho portes això?

Em fa molta il·lusió, perquè a més m’agrada molt el que fa en Gimferrer. No sé com definir-ho això, però crea orgull i amor propi.

El teu llenguatge és d’una gran riquesa. És un do o fruit de moltes suors ocultes?

És influència de mon pare, que parla en un català impecable, perquè es va educar quan en aquest país tothom era gairebé monolingüe. També de la influència de la meva àvia, que era del Penedès i que tenia expressions molt d’aquí. A casa he mamat un català molt pur, molt poc castellanitzat. I després és fruit de passar-me els dies amb els diccionaris amunt i avall. Això hi fa molt. I també de llegir. Jo sóc dels pocs que porto anys fent-me fitxes de les paraules que no entenc. Hi ha gent que llegeix i si hi ha una part del vocabulari que no pilla no se l’apunten, però jo continuo fent-t’ho des de l’escola. De vegades anoto coses que semblen una tonteria, però així engruixeixes el lèxic de manera espectacular.

El que em passa, de vegades, és que utilitzo una paraula que tenia al cap i que després ja no recordo què volia dir, però com que en el seu moment sí que ho sabia, dedueixo que en vaig fer un ús correcte.

A voltes, t’adones que utilitzes un lèxic que és realment molt més gros del que posseeixes, i algú diu: “això és antinatural”. Però: a prendre pel cul! Les frases són antinaturals sempre! Des de quan és natural, el llenguatge? I, des de quan has de fer tot el dia el mateix poema? És una absurditat! Si ens agrada el barroc, fotem-li canya, portem el llenguatge a totes les seves capacitats!

¿Què destacaries dels poetes nascuts, com tu, entre finals dels 70 i els 80? A partir de Qui no mereix una pallissa! i Pedra foguera hi ha hagut un esclat poètic, de quantitat i qualitat.

Jo crec que la gran característica que hi ha és que no ens assemblem gens. Cadascú s’ha personalitzat la tradició a la seva manera, a la seva bola. I això fa que justament sigui tan ric. És molt interessant veure què fa cadascú i per on va. I el que m’agrada més és veure com els autors, a mesura que evolucionen, fan uns camins molt bonics. La Laia Noguera, per exemple, ha fet unes vies molt estranyes… La Maria Cabrera ha anat per un altre cantó… I així veus com la gent va bastint les històries. No hem tingut cap mena de cotilla. I no et sabria dir quin és l’estil que impera en aquesta quinta, no en tinc ni idea. Cadascú s’ho ha fet una mica a la seva manera i segons les seves necessitats. L’artista, en principi, s’expressa per donar unes respostes i plantejar dubtes. I cadascú té els seus, i té també les seves necessitats expressives. És lògic que cadascú busqui un camí totalment particular.

En què treballes actualment?

Ara estic preparant una novel·la en vers: un Western. Són nou hores en la vida d’un personatge, i cada hora són seixanta sonets. És una animalada i vaig molt lent! Fa anys que l’estic fent, però no tinc temps, entre recitals, guions per a la ràdio, fer coses d’aquí i d’allà… El gènere del Western m’agrada molt i, de fet, dóna molt de si per parlar del gènere humà en la seva solitud, enfrontant-se als instints bàsics.

En l’obra, els ajudants de xèrif llegeixen el Sardanapalus de Lord Byron. També apareix un topògraf de l’exèrcit obsessionat amb els Tales of the Alhambra de Washington Irving… El llibre està ambientat cap al 1880.

Se’t podria considerar, així doncs, com el punt de confluència entre el Rector de Vallfogona i Sam Peckinpah?

Doncs sí! És bona aquesta!

 

CALVO, Lluís: “Josep Pedrals: fil o gènesi d’un biblioteca”. Poetari. Núm. 3 (juny 2013), pàg. 6

POETARI01

Advertisements

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: