Ara – “Salutació al castell”

“Salutació al castell”

SEBASTIÀ ALZAMORA

 

Rebo amb alegria el nou llibre de poemes de Pere Gimferrer, El castell de la puresa, que significa el retorn de l’autor a la publicació de la seva obra en llengua catalana, després d’uns anys en què ha publicat obres significatives en castellà. El bilingüisme calculat, sospesat i fecund sempre ha estat una característica de l’escriptura gimferreriana, però no podem deixar de sentir-nos especialment satisfets quan l’autor decideix expressar-se en la llengua de la tribu. No perquè escrigui millor en una llengua que en l’altra (té un ple domini de totes dues), sinó perquè, quan s’escau, ens alegra poder dir que Pere Gimferrer, dins el seu joc particular de basculacions i equilibrismes, segueix essent un gran poeta català en llengua catalana (tot i que sempre he sospitat que, posats a demanar, a ell li hauria agradat encara més ser un gran poeta francès).

El castell de la puresa ve a corroborar això que intento dir. Com que aquest article no pretén ser de crítica literària, ho diré aviat i clarament: es tracta d’un excel·lent llibre de poemes i, com diu el doctor Joaquim Molas a la nota de la contracoberta, segurament un dels millors que ha escrit l’autor. A banda del doctor Molas, el mateix Gimferrer s’ha procurat -conscient que tenia entre mans un llibre especialment valuós- la companyia d’un altre exegeta de luxe, encara més apreciable per les distàncies cronològiques i estètiques que els separen: Josep Pedrals, que ja ha deixat massa clar que és un dels poetes joves més importants de la literatura catalana (i un dels més prolífics), i que aporta a El castell de la puresa un pròleg en vers que constitueix una autèntica filigrana de crítica literària revertida en literatura de bona llei; és com si Thelonious Monk presentés un dels millors discos d’Elvis Presley. O com si Frank Zappa retés homenatge a Miles Davis. O com si Wes Anderson apadrinés a la Filmoteca un cicle sobre Stanley Kubrick. És a dir, la reunió de dos grans artistes en un espai d’expressió comú. Llegirem sempre El castell de la puresa com aquell gran llibre d’en Gimferrer que conté una magnífica aportació d’en Pedrals.

Pere Gimferrer té sempre un cert vessant pedagògic, i és per això que es preocupa de dir i repetir que el títol el deu a Mallarmé, i que abans ja el va recollir (però després el va refusar) el seu amic i mestre Octavio Paz. També per això es va preocupar de remarcar, a la presentació oficial del llibre, que no cal que el lector entengui literalment cadascun dels versos que formen el llibre. És el mateix que va respondre Mallarmé quan Debussy li va comunicar que s’havia ocupat de posar música al poema La migdiada d’un faune. La resposta mallarmeana va ser: “Em pensava que això ja ho havia fet jo”.

Hi ha llibres que no reclamen explicació, més enllà de la seva simple i feliç existència. El castell de la puresa, de Pere Gimferrer, amb el pròleg que hi posa Josep Pedrals, és un d’aquests llibres escollits. Renuncio a fer-los-en cinc cèntims: el gaudeixin, el sentin, el pensin.

 

ALZAMORA, Sebastià: “Salutació al castell”. Ara. Núm. 1139 (20/01/2014), pàg. 21

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: