Entremès

ENTREMÈS
de JOSEP PEDRALS

Obra estrenada l’any 2006
a Àrea Tangent
Direcció: IBAN BELTRAN
Actrius: MARTA BETRIU i MÍRIAM ESCURRIOLA

CORTINETES

A l’escenari: una cadira i una bombeta que penja del sostre.
Dues actrius.
Quan ha acabat d’entrar el públic, sense apagar els llums de sala, 1 apareix a escena mirant-se la bombeta.

1 (dirigint-se a algú que hi ha al darrere de les bambolines) – Prova fotent-li al general!

S’apaguen tots els llums del teatre.

1 – Ara engega altre cop!

S’encén només una llum tènue a l’escenari, com si fos del fluorescent d’emergència.

1 – Vaja… Seguim igual!
2 (apareixent i dirigint-se cap a on es troba 1, sota la bombeta) – Quants cops hem provat d’engegar-la?
1 – Un fotimer. Deu estar fluixa.
2 – Si no és res pitjor…
1 – Mirem-nos-la una mica.

1 agafa la cadira i la col·loca a sota de la bombeta.

2 – Pocs elements escènics que tenim i ja ens fan anar de cul.
1 – Ho has d’agrair als pressupostos.
2 – Ningú no ho revisa, això, abans de començar?

1 fa per enfilar-se a la cadira.

1 – Dóna’m un cop de mà.
2 – Espera, avisem al regidor i que ho faci ell.
1 – És igual. Ara ja som a escena. L’espectacle ha de continuar!
2 – Com si hagués començat gaire, no et fot.
1 – No remuguis tant i aguanta’m.

2 ajuda 1 a enfilar-se a la cadira i li agafa les cames per fer-li de suport.

1 (movent les cames provant l’estabilitat de la cadira) – Com a mínim la cadira no balla.
2 – No et moguis així, que te la fotràs.
1 (amb sorna) – Ui, sí! Quin gran perill caure d’una cadira, eh!
2 – Pensa que el poeta Joan Brossa va morir fotent-se avall d’una escala!

1 (mirant-se la bombeta) – Nena, no veig res d’estrany, aquí.
2 – Què vols veure-hi? Si no en saps res, de bombetes…
1 – No hi ha gran cosa a saber: és una làmpada elèctrica consistent en una ampolleta de vidre amb un fil –en principi: de tungstè– a l’interior.
2 – Com ho saps, això?
1 – Perquè el que va escriure el text ho devia saber. No és res de l’altre món. Escolta: miro de collar-la una miqueta, a veure si ho solucionem?
2 – Ei! Un moment! I si em passa la corrent?
1 – “Si em passa la corrent”, “Si em passa la corrent”… Vols que ho arregli, o no? Fem la representació a les fosques?
2 – No, no! No dic que no ho facis… Però espera que m’aparti.
1 – És el pitjor moment per deixar-me anar.
2 – Sí, clar… I si em passes la corrent? El cos humà és conductor! Això també ho devia saber el que va escriure el text!
1 – El cos humà és conductor… Perdona, guapa, però, en aquest cas, el cos humà és conduït. El cos humà és conductor, o sigui, es dirigeix amb voluntat pròpia, només si el deixes fer, si et deixes endur per l’apassionament dels sentits. Però, en altres casos, i aquest n’és un, la ment ordena i el cos obeeix.

Un moment d’estupefacció continguda per part de 2 i de mestria pedant per part d’1.

2 – Mira que és estúpid el guió d’aquest sainet.
1 – No és cap sainet.
2 – Són maneres de dir! Fes el que hagis de fer amb la bombeta i anem al gra!
1 (baixant de la cadira) – Curiós… Ara vols anar al gra… Jo sóc l’expeditiva i ràpida, però ara ets tu la que vol anar al gra… Et feia més paradeta.
2 – Paradeta? Paradeta? De què?
1 – Paradeta de gelats, si et sembla!
2 (seriosament) – Jo sempre n’he dit “quiosc de gelats”…
1 – Jo no. Per mi, un quiosc sempre ha estat el lloc on venen els diaris.

Un moment de reflexió.

1 (enfilant-se altre cop) – Va, prou! Acabem amb la bombeta i anem al suquet de la història!
2 – Com si tingués gaire suquet…

1 torna a ser al damunt de la cadira, mirant-se la bombeta. 2 s’asseu a terra mandrosament.

1 – La faig girar una miqueta, o què?
2 – A mi, què m’expliques! Tu mateixa…
1 – Ara no t’asseguis, cony! Ajuda’m!
2 (aixecant-se amb desgana) – Però si… Imagina que t’enrampes! Em passaries l’electricitat a mi!
1 – Agafa’m per al roba!

2 sosté 1 agafant-la, cautament, per la roba.

2 – T’imagines que ens quedem totes dues fregides aquí al mig? Seria espectacular.
1 – D’això se’n diu seguretat laboral.
2 – Ens estem jugant la vida a cada funció.
1 (desenroscant la bombeta) – Podríem reclamar que ens paguessin un plus de perillositat. Si sempre hem de començar toquejant l’aparell elèctric…
2 – Jo encara no he entès per què l’obra comença amb aquest principi de la bombeta…
1 – Sí, dona! Això d’arreglar el llum li dóna una mena d’aire costumista. És una cosa molt natural, molt casolana. (Acosta la bombeta a 2) Tu com ho veus?
2 – Passo, passo. No serveix de res que me la miri. Acaba no encenent-se en tota l’obra!

1 torna a collar la bombeta i baixa de la cadira.

2 (mentre l’altra fa el que s’acaba de descriure) – Escolta: realment et sembla que comença amb això de la bombeta perquè li dóna un to realista? Jo ho trobo molt estúpid. No li veig el fet casolà. Si com a mínim hi hagués algun altre element que hi donés un aire de “llar, dolça llar”… Però, només l’acció aïllada de comprovar si s’ha fos una bombeta…
1 – Has de saber trobar-hi l’encant. Els petits gestos de la rutina poden ser molt… poètics!
2 – Però, vols dir que ho són per ells mateixos? O és que resulta que aquí hi ha alguna metàfora que m’he perdut?
1 – Jo què sé! Ara no em facis trobar-li el sentit, a tot això!
2 – Doncs trobo que nosaltres hauríem de saber què significa. Com collons volen que treballem sense ni saber què estem fent? Després la cosa surt com surt!
1 – A veure… Suposo que el sentit l’has de buscar des d’una visió més general de tota la trama. Potser si lligues el fet que la bombeta no s’encén per més que provem d’encendre-la, amb la constant que no arribem a aconseguir res de res… Buf! M’embolico, nena! M’emboliques a pensar massa! Em fas fer unes coses…
2 – Com ens hem de veure!

2 agafa la cadira i s’asseu.

1 – Què fas? Em toca seure a mi, ara!
2 – Però si és igual! No té cap importància qui està asseguda!
1 – Ah! Potser deu ser això… No entens l’obra perquè te la passes pel forro!
2 (aixecant-se) – A veure si és tan important la cadira… Què havies de dir un cop asseguda?
1 – Ara venia la conversa aquella (canvia una mica l’entonació i fa uns gestos que semblen estudiats mecànicament): “El sentit l’has de conrear des de la teva condició d’actriu que interpreta”.
2 – Ah, sí! I jo deia (ídem que en l’anterior): “Cal assumir el paper d’una dona des del fet de ser dona”.
1 (continuant amb la mecànica del recitat) – “La condició femenina et pot servir de font per trobar les teves múltiples facetes, i el text que estem representant et pot ser molt útil per descobrir-te a tu mateixa”. Bla-bla-bla, bla-bla-bla…
2 – Sí, sí… Ja sé quin tros era. Mira per on: aquest fragment no estava del tot malament!
1 – Sí? Doncs ens l’acabem de saltar!
2 – Bé… Però, ara, digue’m: quina importància tenia si estaves asseguda o hi estava jo?
1 – Ara que ho dius… No tenia gaire importància.
2 – Veus! Si l’obra ja és prou avorrideta, no ve d’aquí que la fem assegudes. La meva pregunta seria: per què el text fa que sempre n’hi hagi dreta una?
1 – Potser perquè només hi ha una cadira…
2 – Hi cabem totes dues, si volem!
1 – Ben mirat…

Asseuen cada una mig cul a la cadira.

2 – Som-hi, doncs: per on anàvem?
1 – Ara resulta difícil de dir…
2 – Comencem des d’un tros abans!

Pensen.
 
1 (s’aixeca de cop, recordant un bon moment per reprendre) – Anàvem per quan jo estic collant la bombeta!
2 – Ei! Ei! No hem quedat que ho faríem assegudes?
1 – És que és molt incòmode això de tenir mig cul penjant.
2 – Si et fa més peça, podem seure una estona cada una…
1 – O una s’asseu a la falda de l’altra!
2 – Vols dir que jo m’assec a la teva falda!
1 – Què insinues, que peso molt?
2 – Mira, saps què? Seiem a terra i agafem el fil per on puguem, que tampoc no és qüestió de diluir l’obra a una discussió sobre quina té cadira i quina es queda dreta!

Aparten la cadira i s’asseuen a terra.

1 – Perdona que hi torni, però: jo no tinc cap obligació d’estar asseguda, oi?
2 – Fes el que vulguis.
1 (aixecant-se de terra) – És que em fas anar molt a la teva, i com que tu vas néixer cansada…
2 – Jo no vaig néixer cansada! Em cansa l’absurda situació de fer una obra com aquesta, on tot està previst perquè sigui una discussió sobre l’obra mateixa i no hi ha altre protagonista que l’obra en si.
1 – Això és part de l’interès que té. És una reflexió sobre la situació en el teatre des de la situació en el teatre, una reflexió sobre la tensió narrativa des de la tensió narrativa. Teatre en el teatre i text en el text.
2 – Sí, molt bé. Però, tu i jo… Què hi pintem?
1 – Som un instrument del demiürg!
2 (descreguda) – Sí, sí…
1 – Està claríssim: tu ets la rebel·lia de l’obra contra l’autor i jo sóc… alguna altra cosa!
2 – Sincerament, ho trobo molt pedant.
1 – Això és perquè no estàs acostumada a aquest tipus de… de…
2 – A aquest tipus d’escriptura! Escriptura! Però és que resulta que estem fent teatre, no només llegim un text! Estem actuant!!
1 – És que és el que estem fent!
2 – Sí, però no arribem enlloc! No passa res! Només fem que donar voltes! No hi ha cap nus, cap desenllaç!
1 – Però hi ha el traç d’uns personatges, i amb això potser n’hi ha prou…
2 – Ui, quins personatges! Som tan impersonals que al text no tenim ni nom. Som números!
1 – Perquè som uns personatges abstractes. Representem el diàleg, la confrontació. És evident, no trobes?
2 – Potser sí. Però a nivell personal, em fot! resulta que, anant numerats els personatges, i havent-n’hi només dos, a mi m’ha anat a tocar l’últim: el 2! I a sobre és un 2 que sembla imparell!!

Reflexió.

1 – Si vols, canviem els papers.
2 – I, què? Tu et rebotes i jo vaig dient sentències grandiloqüents com si declamés les claus d’un manifest de teatre de post-avantguarda?
1 – Jo què sé. Tu ets el personatge rebel i resulta que he hagut de fer jo la proposta revolucionària! Si tens alguna idea millor…
2 (exaltada) – Collons: saltem-nos el text!!! Rebentem l’obra!!! Fiquem-hi el que ens surti del ovaris!!!

2 queda en una postura de general que encoratja les tropes abans de la batalla.
1 l’observa quasi com si fos una espectadora.

1 – Molt bé! Molt convincent! Si que t’ho prens a pit…
2 (amb la satisfacció de la feina ben feta) – És que aquesta intervenció m’agrada. És un moment en què el text comença a rutllar com una obra mínimament normal.
1 – Ah! T’agrada?
2 – Dona… Agradar-me, agradar-me… Jo prefereixo les obres de teatre divertides, les comèdies i tal… O els drames d’amor i sentiments a flor de pell… Els musicals! Les coses amb intenció dramàtica. O, com a mínim, les que no tenen la frustrada pretensió d’enfilar-se cap a una cosa intel·lectual inabastable i incomprensible!
1 (decebuda) – Hosti, quina merda de rebel·lia!
2 – No et passis! Per un cop que et sóc sincera…
1 – Doncs és desmoralitzador! Si la gent que representa que ha de ser el futur del teatre va per un camí tan convencional… Collons, que estem al segle XXI!!!
2 – Au, va! La senyora contemporània!!
1 – Tampoc no cal que t’enfadis! És que… Saps què passa… Últimament he estat pensant en tot això: els camins que hauríem de prendre… Per on hem d’anar a buscar, avui en dia, la màgia del teatre…

De cop, s’encén la bombeta.
Les dues actrius es queden sorpreses, mirant-se-la. Triguen a reaccionar.

2 – Hòstia, aquesta sí que és bona!
1 – Hehehe… La màgia del teatre!

2 s’asseu a la cadira, com derrotada.

2 – Ara sí que m’he perdut del tot.
1 – No, dona, no! Al contrari: ara ho hem trobat. Ens ha trobat! Això ens obre un reguitzell de possibilitats! Que no ho veus?
2 – Veure-m’hi? Diguéssim que ara, amb la bombeta, m’hi veig millor que abans, però…
1 – Imagina’t: els elements juguen a favor nostre! L’escenografia també vol rebel·lar-se contra el “non sense”! Ara tot el que hi ha en l’obra busca un sentit!
2 – I, què? Nosaltres hem de reconduir-la cap a aquest nou sentit?
1 – Sí! No veus la funció simbòlica de la bombeta com una idea que apareix de sobte?
2 – Ai, quina feinada, si a sobre he de pujar a les funcions simbòliques…
1 – Potser ni cal! Potser només ens hem de deixar anar! El somni és el que compta!
2 – El somni! La imaginació!! Tornem-hi amb la grandiloqüència de les qualitats abstractes!!
1 – Però ara no és una grandiloqüència buida! No em vulguis banalitzar!
2 – Per què no? Perquè les paraules que has utilitzat ara ja no sonen a teoria científica?
1 – Tenim la possibilitat d’humanitzar la fredor analítica de l’obra! Podem ensonyar-nos enmig de l’imperi d’una raó estúpida!!
2 – Permet-me que et recordi aquella sentència de Goya: “El sueño de la razón produce monstruos”.
1 – Doncs siguem monstres!
2 – Jo no penso fer de monstre!
1 – Desaprofita-ho, si vols! Jo crec que si s’ha alliberat la bombeta és un senyal!
2 – Un senyal…
1 – Sí, un senyal! Ara s’ha explicitat la capacitat que tenim de trencar realment amb l’estancament d’aquesta cosa i de lluir per damunt de la contingència que ens fa girar al voltant d’una cadira.

2 es mira 1 amb un posat gandul sobrat mofeta i, alçant els braços al cel, crida:

2 – Horror vacui!

1 somriu a 2:

1 – Ah, sí? Cantem!!!

Comença a sonar una música. 1 es posa a cantar. 2 està al·lucinant amb el que passa, descol·locada.

1 (cantant sobre la música) –El teatre és el desig
fet realitat, la bèstia
que portàvem dins del pit
expressant la omnipotència!
El meu somni s’ha fet llum,
el meu somni s’ha fet veu,
i, si em ve de gust, veureu:
sortirà un filet de fum!

Les màquines de fer fum escupen fum a l’escenari.

1 (fent cantar el públic) –        Afegiu-vos tots amb mi:
“l’art dramàtic és així!”
 
2 (animada) –                         L’art dramàtic és així!
 
Llavors les dues actrius canten i ballen plegades.
Finalment, s’acaba la música i la coreografia triomfal.

2 (asseient-se a la cadira, cansada i contenta) – Uf, com ens hem revolucionat!
1 – Això està bé, dona!
2 – Hem millorat l’obra, oi?
1 – Encara podríem aconseguir una mica més de màgia! Vés a saber, després d’aquests fets, quina mena de possibilitats ens pot arribar a donar aquesta obra!
2 – I semblava una porqueria…
1 – No, dona, el que passa és que encara no havíem provat de fer-la millor.
2 – Doncs sort que ens han agafat a nosaltres per fer aquest número, perquè sinó…
1 – No hi ha com tenir unes actrius amb capacitats com les nostres!
2 – Què vols dir?
1 – Hem fet que passessin coses que no estaven previstes!
2 – Fem-ne alguna altra!
1 – A veure si ens podem disfressar de belles dames del segle XVIII, a l’estil de l’aristocràcia versallesca!
2 – Oh, que guai! A mi sempre m’han agradat molt aquells escots! A més, tinc un pigueta allà on comença la mamella…
1 – Quina gran idea, eh, nena?
2 – Sí, però: com ho fem?
1 – Com amb el fum i la musiqueta! Concentrant-nos i deixant-nos anar!

1 i 2 es donen la mà al bell mig de l’escenari i es concentren amb els ulls tancats.
No passa res.

2 (obrint els ulls i mirant-se la roba) – Nena, això no funciona!
1 (sense obrir els ulls) – Has de tenir paciència.
2 – Paciència…

2 deixa la mà d’1 i se’n torna a la cadira.

1 – Què? Ja hi tornem a ser?
2 – És que hi ha coses que són una mica ridícules. Fent això, semblem nenes de deu anys que creuen en unicorns.
1 – I, quin mal hi ha?
2 – Hahaha
1 – De què rius?
2 – La festeta té gràcia, però no cal arribar a aquests extrems!
1 – No hi ha manera de treballar amb tu! Quan estem en un moment que crea una mica d’espera, encara que sigui d’un to naïf i fent la criatura, pam: passes de tot i a reveure!!
2 – És que un cop ha passat tot aquell moment de la musiqueta, el fum i el ball, tot torna a ser un “vull i no puc”. Ara tot va de cap a caiguda.
1 (rotundament) – No!
2 – I una merda! Es juga a l’explosió d’espectacularitat entre cometes i després… S’ha acabat el pressupost!
1 – I, què?
2 – “I, què”? Doncs que ara tornem al diàleg infructuós que no té cap mena d’interès!
1 – Però si ara està tot a les nostres mans!
2 – Sí, clar! I quan està tot a les nostres mans resulta que ens tornem idiotes i volem volar.
1 – Quin problema hi ha en voler volar?
2 (alçant-se) – És degradant! Passo de retratar les actrius com unes retardades mentals que somnien truites i volen un teatre… Jo què sé!

Reflexió.

1 (abatuda) – Quanta decadència… Si almenys t’hi posessis una miqueta, simplement per professionalitat…
2 (consoladora) – Si això no xuta bé, no és només perquè jo sigui una aixafa guitarres i no vulgui entrar al teu joc. És, potser, perquè ni el joc és teu ni té gràcia.
1 (sospirant) – Ai…

1 s’asseu a la cadira.

1 – I pensar que n’estava fins i tot orgullosa de fer aquesta obra…
2 – No et preocupis, dona.

2 es posa de genolls al costat d’1.

2 – Quan era petita, vaig inventar-me una obreta de teatre, saps? La volíem fer amb els meus cosins per Nadal. A ells els havia encantat la trama quan els hi vaig llegir el text i, a més, com que jo era la gran i tots em feien cas…
1 – A què ve, això, ara?
2 – Deixa’m acabar i ho veuràs!

Reflexió.

2 – Hosti, espera! Ara no me’n recordo a què venia!
1 – Bé, què va passar amb la teva obra?
2 – Res, que quan la vam fer em vaig morir de vergonya.
1 – I?
2 – Que jo també estava molt orgullosa de fer-la!
1 – I quina moral se’n extreu d’això?

2 es queda rumiant.

1 (desesperada) – No anem enlloc!!!

La bombeta es torna a apagar.

1 – El que faltava pel duro!

2 s’aixeca i prova d’aixecar 1.

2 – Vine, deixa’m mirar la bombeta a mi. Si ha funcionat una estona, ha de poder tornar a funcionar!
1 – Ho dius per animar-me?
2 – Ho dic per animar l’obra en general!

1 s’aixeca i ajuda 2 a enfilar-se a la cadira per mirar la bombeta.

1 – Sembla que ens haguem canviat els papers de veritat.
2 – Ja ho diuen en anglès: “Today for you, tomorrow for me”.
1 (mig rient) – Aquest refrany és de mafiós de barriada!
2 (somrient) – És que no saps pas d’on vinc jo, nena!

1 deixa anar 2 perquè li està venint un esternut.

2 (agafada a la bombeta) – Per què em deixes anar?

1 segueix esperant l’esternut.

2 – Ara em diràs que no em vols agafar perquè no vols que et passi la corrent? Què vols, tornar al principi però amb els papers intercanviats? Hehehe…

1, finalment, esternuda.

2 – Ah! Salut!
1 (amb el moquet) – Perdona, nena.
2 – No passa res.

1 es moca.

1 – Ja està.
2 – Escolta: la bombeta aquesta… L’he d’enroscar? L’he d’afluixar? He de mirar… què?
1 – El problema deu ser de connexió. No deu ser la bombeta en si… No és cosa nostra, és d’ells!

2 fa el gest d’anar a baixar de la cadira.

1 – Espera, no baixis! He tingut una idea!
2 – Digues.
1 – I si féssim això que has dit de canviar els papers, ara que estem com al principi?
2 – No em vulguis donar mèrits, dona! La idea l’has proposada tu abans.
1 – Ai, és igual! No cal que em tiris floretes, ja estic bastant animada!
2 (bromejant i fent-se la ofesa) – Perdoni, la senyora!

Es miren i es fan un somriure amistós.
2, bromista, li frega el caparró a 1, que li queda a sota.

1 – Apa, no te’n fotis més! Què et sembla si fem això que et dic?
2 – Per mi, perfecte! Em sembla que sóc capaç de recordar el teu text de cap a peus.
1 – Som-hi, doncs! Agafem per l’acotació que diu: “movent les cames provant l’estabilitat de la cadira”. Va bé?
2 – Fantàstic!

Es posen a representar el fragment d’abans però amb els papers intercanviats. Ho fan amb un aire graciós, imitant la manera de dir-ho de l’altra.

1 (movent les cames provant l’estabilitat de la cadira) – Com a mínim la cadira no balla.
2 – No et moguis així, que te la fotràs.
1 (amb sorna) – Ui, sí! Quin gran perill caure d’una cadira, eh!
2 – Pensa que el poeta Joan Brossa va morir fotent-se avall d’una escala!

1 (mirant-se la bombeta) – Nena, no veig res d’estrany, aquí.
2 – Què vols veure-hi? Si no en saps res, de bombetes…
1 – No hi ha gran cosa a saber: és una làmpada elèctrica consistent en una ampolleta de vidre amb un fil –en principi: de tungstè– a l’interior.
2 – Com ho saps, això?
1 – Perquè el que va escriure el text ho devia saber. No és res de l’altre món. Escolta: miro de collar-la una miqueta, a veure si ho solucionem?
2 – Ei! Un moment! I si em passa la corrent?
1 – “Si em passa la corrent”, “Si em passa la corrent”… Vols que ho arregli, o no? Fem la representació a les fosques?
2 – No, no! No dic que no ho facis… Però espera que m’aparti.
1 – És el pitjor moment per deixar-me anar.
2 – Sí, clar… I si em passes la corrent? El cos humà és conductor! Això també ho devia saber el que va escriure el text!

2 s’enrampa: fa uns moviments espasmòdics agafada de la bombeta (de la qual poden sortir espurnes) i després cau fent un bell moviment de pèrdua dels sentits. 1 la recull amb cara espantada.
Ambdues queden en un quadre èpic, enfocades pel canó de llum: 2 com moribunda, sostinguda als braços d’1, que mira cap al cel (no al cel, sinó a la bombeta).
Sona una música exageradament tràgica i llavors 1, com una mare de déu dolorosa, llança el discurs següent:

1 – Oh, fat humiliant, que en moments d’atur ens has procurat una poca-soltada desconcertant i embafadora, no vulguis, a més, rematar-nos amb una explosió infecunda dels elements! No sols la dependència del text ha de maltractar-nos, que apareixen els watts per a ferir-nos? No sols perdem la decència, ans també el físic, ja desgastat de tants d’escenaris, de tanta faràndula i…

Radicalment enfadada:
 
1 – No sé què més venia!! Però és igual! Collons!!!

Clama al cel:

1 – Que la pobra número 2 no en té cap culpa!!!
2 (obrint els ulls amb un somriure) – Quan vols, ets una gran actriu. Ara m’ha semblat que aquest final t’ha sortit de dintre.
1 (meravellada) – Oh, estàs bé de veres!
2 – Haha! Eres tu, que deies que tot estava a les nostres mans!
1 – Sí, però no pensava pas que poguessis aconseguir aquests nivells de realisme!
2 – Aquests punts de dramatisme, si de cas! I he caigut directament als teus braços!
1 – Per atzar! T’he enganxat per atzar! Per cert… M’agrada com t’has pres el tema de la llibertat escènica.
2 – Què dius! Aquesta caiguda és de les que més hem assajat! Jo no em tiraria mai d’una cadira sense saber que algú m’agafarà! I menys de la manera com m’he tirat.
1 – Bé, ara importa poc si això formava part del guió o no. Fins i tot podria arribar a afirmar que és igual si era o no una alliberació del teu cos d’actriu. El cas és que ens ha sortit bé.
2 – En això tens raó. L’última vegada que vam representar-ho no va quedar tan impecable. Et felicito!
1 – Igualment.

1 i 2 es fonen en una abraçada. Després es miren embadalides i es fan un gran petó de passió. 2 segueix als braços d’1.

1 – No et diré que t’estimo.
2 – Aquesta frase és d’una altra obra.

Es queden mirant-se als ulls.

2 – Torna’m a fer un petó i calla.

Advertisements

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: