“L’encontre antisèptic amb l’ànima” (2005)

L’ENCONTRE ANTISÈPTIC AMB L’ÀNIMA

Text construït per GERARD ALTAIÓ i JOSEP PEDRALS

basat en els apunts presos durant les trobades de reflexió de ballarins i coreògrafs
“Pensar el moviment” (La Caldera, 2005)

A les converses, hi participaven: ANDRÉS WAKSMAN, ELENA ALBERT, IDOIA ZABALETA, MONICA VALENCIANO, TOMAS ARAGAY, VICTORIA MACARTE i JEAN-MARC ADOLPHE

altaionejat02————————————————————-

Quina direcció?
Quina utopia?
Quina recerca?
Quin moviment?
No en tinc ni idea.
Per ser feliç, la utopia de la simplicitat
i abans de la simplicitat
saber explicar-ho.
Fer bellesa.

El cos no ha estat distribuït per generar una escena des del moviment.

La retina interna i la retina externa,
les diòptries del qui treballa amb un mateix o de la metempsicosi,
la possessió, l’entrenament, l’acondiciament, el lífting…
hi ha múltiples dinàmiques de relació amb l’intèrpret.
L’actor de teatre està curull d’estratègia.
Desaprendre.
Reprendre una escena de combat sense calcular batalles.
L’intèrpret net es deixa seduir pel xiclet del temps.
L’interès escènic per la pell.
La primera representació de l’arquitectura fou Adam alçant els braços per aixoplugar-se de la pluja. Primer dibuix i esbós de l’espai casolà, amb sostre de pell i no de palla.
Obra, maons i cos, espai i estructura.
La tradició és la mecànica?
Politges, corretges, cintes transportadores…
l’home-màquina és una utopia derivada de la revolució industrial.
En plena època de la pell i les membranes, de la nanobiologia,
les utopies són de carrer, de plena superfície.
Pas de mecànica; habitar el concepte.
Tot l’espai en recerca continuada!
Girar la pell.

Fer aparèixer un recorregut amb un text damunt la taula.

L’exterior ataca, els anticossos regulen,
estirar, estirar, estirar, el no-lloc.
Fora perruques i mantega!
Esborrem el teló de les coreografies!
La posada en escena és una presència.
Presència coral?
Coreografia presencial?
Profunditat, densitat, limitació, estructuració. Hi ha d’haver un final?
Un o molts? Un és només un?

Quants en són dins els propis múltiples?
Multiplicitat del jo o bé exili del jo?
El cargolet dins la seva closca treu el caparró per mirar-se el melic.
Quan truques, si no hi ha resposta, per què es diu que comuniquen?
Rentar-se d’un mateix, al bany o a la dutxa.
Dissenyar el temps per acabar el jersei abans de l’hivern.

Com s’exposen les coses?
Des de quin lloc?
Discutim amb un text.
Reafirmar-se no té res a veure amb firmar.
Hom es desprèn més de si mateix com més endins transita.
Diuen que sí perquè estan dient que no.

En aquesta escena política de pell i de carrer cerquem la gimnàstica de l’anonimat:
ser tan ximple com tots els altres.
Hi ha un nirvana en la pell que fa l’epifania vers el món d’una altra banda.
D’altra banda el món és una epifania construïda des del discurs.
Caldria, doncs, posar la llengua en dansa per refer les utopies?
L’art, tot l’art, és una revolta, una transformació sistèmica i epidèrmica de la realitat.
Perquè sempre som pell i llengua, cal que salti més amunt del paladar.
La dansa treballa la pell com un sistema de neurones.
O la pell i les arrugues són més aviat com els plecs del diccionari.
Com pot parlar?
Com pot dir?
Pot parlar amb el gest.
(Certament tenim un gest extàtic)
El cos penjant.
El cos latent.
El moviment present en una presència estàtica.
Quedar flotant, fer-se llum i prou.
Amb prou feines un reflex.
La deconstrucció com a un primer pas per a la transformació d’un mateix.
Del cap en blanc al blanc de Titanlux.
Ésser espai.

El moviment,
les interjeccions, les conjuncions, les paraules automotrius:
L’onomatopeia.
La resurrecció de la carn és la quotidianitat de la pell diària.
La gent vol saber en quina pell estàs en comptes de llegir-te la pell.
Però tot sovint t’hi fan una reducció de pits
o t’hi posen més arrugues de les que pensaves tenir.
L’observador et maquilla amb el blanc de l’ull.

La velocitat del moviment,
l’acceleració.
El mirall;
el reflex, la llum, la rapidesa, la visibilitat de l’invisible, la simplicitat i la desacceleració, és clar.
L’ombra;
la desaparició, el deixar de fer, l’anonimat, la col·lectivitat, me estoy quitando
per això cal esdevenir llum
ser un, fer un tros de camí, ser un altre, ser tots
però com es pot saber quan hi ha un punt d’inflexió si no és al cap d’una estona?
La diferenciació entre el moviment i el cos.
El silenci, el no-estar, la quietud.
Artaud! Artaud com a eix d’inici per generar un nou vocabulari del moviment
la cura constant.
Desescriure.
Passar d’una estètica de la llum a una estètica dels porus.

El divers és qui constata la capacitat comunicativa
perquè hi ha una turpitud en l’espai, carai de pantalla!
Cal no quedar només soterrat.
Regar les llavors fa que surtin els brots .
Per què sembla que hi hagi, de tant en tant, ballarins sords o ballarins muts?
Deixar de pensar per equilibrar.
Per què si algú no parla sembla que sigui sord o mut?
Excitació!!!
morbositat!!
incitació!!!
Recitació?
Sexe! Sexe!
Estem farts i tips de la ironia, ens abelleix més l’àpat frugal del riure.

Una comunicació curulla de paraules dites en el silenci del gest.

L’especificació de la bogeria és anàlisi?
Hauríem de fer un espectacle on cada artista que estigués treballant anés connectat amb uns cables que anessin analitzant quins espais de la ment treballen en aquell moment. Neurologia.
O representar una obra amb un tac en directe de l’activitat neuronal de l’intèrpret.
L’anotació
La improvisació.
Treballar l’altre potser és del tot deixar de fer.

Del que es tracta és d’esborrar la voluntat i la intenció
que tot el que succeeix s’esdevingui d’una manera espontània,
o descodificada
despullada.
Contra un món capitalitzat per la moneda un món gratuït d’intencionalitats.
La provocació.

On i quan comença el moviment?
On i quan comença la lectura?
Qui en delimita l’inici?
Jo estic aquí. En el buit.
(És un bon leitmotiv.)
Situar-se en el buit des del ple del cos
un cos absent:
La ficció maquillada.
O de com reflectir sense emmirallar-se.

Fixa’t en el cos del fons: és pura escenografia.
L’arborada, la força de llegir-se de manera mixta en el moviment de passar pàgina
i entomar al vol.
El volt del vol.
Cal·ligrafia del moviment.
Citar-se amb cegues.
Jo, que te joc, gir jutjant
Curellada
Renspall
Crèpit de
Croscó
Llegues
Ogre de gats
Van i Tronen
Disgrestió
Culminari
Demanar una infusió per a l’absent.

El lapsus, l’oblit, l’accident, és un punt de partida per l’agermanament entre la paraula i el moviment,
la caiguda.
I les relacions de poder que estableix una caiguda.
La noia del fons és fotogràfica més que escènica
però com que és carn i no llum
esdevé antifotogràfica, antipictòrica… estampada contra la paret.
Una antiimatge i no una imatge.
Apreneu,
com un model, com una xifra, com una dada en una pissarra de l’ull.
Al fons de l’escenari, la retina de les xifres és una noia agombolada en el seu estatisme més pregon.
Pendent d’una caiguda a venir, prospera inestable en la seva presència d’imatge carnal.
Està creant una expectació des de l’espectació
un estat i no una situació
un ritme més intern en una exteriorització menys imitativa
la carn no és mai una superfície per a la projecció dels records.

La dansa treballa la matèria de la carn
i s’hi rabeja més enllà de la putrefacció amb el fet vivent.
S’hi relaciona, d’igual a igual, en l’extrem més puixant de les carícies.

En lloc del pànic, la meravella.
I altra volta l’altra banda del mirall on som
l’estremir-se
que, fixa’t, deu venir d’extrem.
No una física de la llum sinó una física de la suor.
Té una fisicitat i una tangibilitat que em fan vertigen.
La ubiqüitat i la desaparició…
El dubte constant o el dubte inherent…
Múltiples calidoscopis: del telescopi al nanoscopi.

La temptació és via directa a l’al·lucinació,
mentre la morbositat genera una anticipació extàtica del temps
sense confusió ni amb l’irreal ni les omegues.
Diríem que la morbositat aproxima a la intuïció,
l’instint del desig més que no pas la crueltat de la insatisfacció.
La impossibilitat de l’orgasme
(de la satisfacció).
Temptació, religió, Sade, Raó, Morbositat
carn, supermercat, ofertes, rebaixes… Peep-show.
El porno.
El Porno.
El gest no com a signe sinó com a significant.

Fins on va la gratuïtat dels gestos?
O, millor, fins on val? Cal que valgui?
Si una llàgrima cau a l’arena
no és que el personatge plori,
és només i simplement que cau una llàgrima
a l’arena
i això sí que és el terror més absolut
el pànic.
No hi ha “teatre”.

(Això va molt més enllà del concepte de ficció
és fricció
sí, millor fricció.
N’hauríem de parlar amb ells però crec que precisament del que es tracta és d’actuar sense ficcionar,
ben bé que la suor i l’esforç són clau de volta i volta.)

Hi ha un interrogant sobreposat a la realitat que l’engalta no pas des del sobre-realisme sinó des de la frontissa entre el deliri i la conducta
com si es pogués col·locar el cos a l’entremig de la realitat i del somni
com si el cos fos un teló de la realitat,
sí, però sense caure en l’halterofília.
El fet es conté en si mateix i la buidor del sentit afegit del gest aproxima al tot.
Però és un gest ple i no buit, es buida per estar més ple,
buidant-se
i enlloc de ser, estar,
être.
I si no calguessin els símptomes?
I si els símptomes fossin precisament l’únic que no està en disfunció?
Ben bé que els símptomes són senyals de pura mística que el cos ens envia per donar una informació del que ha de passar,
però el que ha de passar no té cap transcendència,
és el que sempre està, està passant.
Ésser en present
Estar en present
Semblar en present
Com petits atacs de present
Presenciar
Presentar
Res de pressentir.
Sentir sí.
A base d’hòsties si cal.

On recau la violència en tot aquesta disciplina?
Tota política, tot acte de poder, implica un exercici de violència.
Estem anant a parar a les pulsions de l’eros i el thanatos!
I la tendresa, i la retenció, i l’explosió i l’alegria, què?
Res d’unum indivisum in se et divisum a quolibet alio
pluralia tantum
i divisum en la mirada d’un mateix.
Sembla un text de relació entre tensió del cos i tensió de la música
tensió, fins i tot, de la reixeta del somier,
m’imagino un ballarí foradant la tela i quedant-hi atrapat. Com cosit.

De nou el tema de l’entrada del públic.
Comença abans de començar o és que hi ha un pròleg?
Ja ha començat, evidentment, però el tema és com entra el públic.
De nou el tema de l’entrada del públic,
però és una entrada amb teló.
L’oucomballa.
La caiguda interrompuda.
Hi és l’ou?
Com s’aguanta l’ou damunt el raig d’aigua?
Per què els ocells no cauen del cel?
Només hi ha el brollador.
En aquest cas
qui rep
qui caça
qui accepta o no accepta
guaita mamada
és un públic amatent
(a mi m’ha semblat una mamada de l’estil Chaplin industrial).
La temptació
l’agradabilíssima temptació,
o morbositat?
L’altar del ritual escènic.
De nou el tema de l’entrada del púbic.
Tota biografia és un palimpsest
l’autor és segur que no és un mateix
històries de fantasmes
d’espectres
spectrum
spectaculum
expectant
estem ben torrats
del comú denominador a les particularitats
exaltar les diferències
com a distincions
com a recursos narratius
per això el cos no vol ser una superfície de memòria
sinó d’identitat.
El meu a de ena és ben igual al teu i al de les mosques,
aleshores a sant de què l’ego?
Cal passar del materialisme industrial
al materialisme dels cossos.
No es tracta del manifest sinó de l’anunci publicitari
l’eslògan
el terrorisme de les idees.

Consciència d’instant, consciència d’ocasió i consciència artística
fan la digestió.
Amb estar en contra no n’hi ha prou,
cal incidir, insistir,
el teatre és un ofici de putes, deia Beckett,
això també és prou pornogràfic.
Quan s’acaben determinats paràmetres de pensament i d’interpretació del món
hi ha un estat de crisi en el qual només es pot actuar quan es gira excèntricament
des d’un punt de fuga que inventi una nova fita
de l’economia i la producció, de cap a la gestió
AUTOGESTIÓ!!!
flexibilitat i moviment,
xarxa,
és un “dóna’m” o és un “té”.

Ara escriurem una obra de teatre.

ara no pensem
transcrivim
perspectiva i introspecció
en les seves dolences el cos és coneixement de l’interior
esquarterament
desintegració
gran confusió
nihilisme
i relativització de tot plegat,
canviem l’arlequí pel pierrot?
canviar el nom és canviar el món
el micro-món és el macro
el món no és perfecte,
aquesta és la prova irrefutable que no hi ha déus
i les putes no són hipòcrites
encara que comerciïn amb la seva carn.
Estic enfadat amb els artistes
perquè es fan palles mentals i no miren el que tenen al costat
i a més tenen orgasmes posant-se el dit al melic.
No es tracta de canviar el món sinó de transformar-lo.

Des del marge de la pell, de la suor, del cap, es poden ocupar els espais de poder.
El píxel, l’àngel, la musa, el duende, l’esquizofrènia, l’estar entremig,
descentralitzar el cos.

Misteri d’urgència:
si em moro, doncs em moro.
Un mort més, un de menys.
El temps se’n fot amb nosaltres.
Habitar el present
és la imperfecció del miracle.
La tècnica és un passaport.
No revelis mai els teus secrets i números de targetes
en una conversa de missatges instantanis.
Catalunya ha inventat el minimalisme en dansa.
L’esperit és fet de muntanyes, de roques i d’idees.
El cos és un significant.
No cal anar a cap lloc concret per trobar una cosa concreta.
Cadascú ha de trobar el seu propi fet.
Hem de ser antropòfags!
Insultar és una forma d’estimar.
Arriscar el cos és cultivar l’esperit de la confiança.
Cada cop posem més pantalles entre nosaltres.
Hi ha coses, ecs, que prefereixo no menjar-me.

El moviment és una matèria.
La dansa per damunt de tot és humana.
Després, vénen els conceptes, les idees i el treball artístic.
La història. Les Narracions.
La memòria de la sang, els moviments ancestrals registrats en la memòria col·lectiva.
-El temps ho fuma tot.-
La gravetat és una cronologia permanentment estàtica?
L’encontre d’impacte entre dues realitats no traduïdes pot provocar la generació d’una corporeïtat instantània.
Duende.
Atzar.
El pànic, el pànic al cos dels no-ballarins.
L’hòstia consagrada, aquest meravellós excés
comestible, comestible, comestible.
Ser un descarat és lluita amorosa, conceptual.
De la pantalla de plasma al plasma de la sang.
L’eròtica del conflicte. El sexe i la violència política.
La contingència,
la retenció de l’ego en favor del proïsme
cossos amagats dins cossos visibles.
Fer accions amb gestos dolços per generar un poema de carn,

DESAPRENDRE

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: