Nadala rocambolesca

I.
Llargs telescopis, cartes astrològiques,
càlculs, pronòstics, signes i averanys,
porten uns savis vers regions remotes
rere un estel d’intens paper d’estany.
Oh, saberuts d’aspecte arqueològic,
tan venerables víctimes d’engany,
no heu distingit, enmig dels rars auspicis,
mal amagat, l’avís d’un malefici?
 
Lluny d’aquests folls que empaiten una estrella,
un matrimoni busca, desvalgut,
sostre i recer per la imminent naixença
d’un primogènit fruit d’un rar conjur.
Erren seguint buròcrata exigència:
crida l’edicte al cens que vol August.
Pobra parella, mísera errabunda,
en la inhospitalària vila oriünda…
 
El reietó del regne que trepitgen
és un beneit taquí del poc que té;
gasta el poder empès pel lleig vertigen
de consentir-se qualsevol plaer.
Sòrdid i obscè, no xala el que desitja:
és el suplici d’altri el seu deler.
Vol presentar una imatge audaç i heroica,
i és manifesta l’aura paranoica.
 
II.
Sort o dissort, els savis ensopeguen,
prop del final del seu recorregut,
amb el palau d’aquell reiet de pega
àvid d’auguris d’un brillant futur.
Mes no revelen pas el que ell sedega,
les prediccions dels homes saberuts:
parlen d’un nen que acaba just de néixer
semblant a la divinitat mateixa.
 
Just en l’instant en què ho han dit, infanta,
lassa i migrada, lluny de pompa i fast,
la dona prenys, en un corral que espanta
per la brutícia i l’abandó tan bast.
Tots els rigors del món plouen a manta
sobre el nadó, causant un gran contrast
amb la ventura que han predit els savis:
al primer mam se li han tallat els llavis.
 
El sobirà somnia una conxorxa
de profecies, reu de fe en l’embruix;
boig d’una enveja insana que el retorça,
amo només d’aquest moment que fuig,
vol allargar el domini per la força
i un fantasmal rival li causa enuig.
Perd els estreps i ordena amb fredor folla
passar els nounats de ple a mata-degolla.
 
III.
Desconcertats, els tres astròlegs savis
han arribat a un trist racó de món
que és l’indicat segons tots els presagis
i on, realment, hi troben un nadó.
Donen per fet, perplexos però càndids,
que l’homenet deu ser el déu en qüestió,
i ornen amb dons la broixa quadra tosca,
ràpidament marxant, per si les mosques…
 
Meravellat, tant de la criatura
com dels successos que han esdevingut,
l’home que fa de pare en l’aventura
dorm intranquil. De sobte és somogut
per una veu que diu i li assegura
que és imperiós guillar per salvar el cul.
Creu, vacil·lant, la veu que el somni encripta
i es fuga amb nen i dona cap a Egipte.
 
Marxen ocults enmig de la foscúria.
No els queda clar ben bé de quin perill
fugen corrent, però els empeny l’angúnia.
Salven la pell per un badall de grill
car, en sortint del poble, crits de fúria
ho han omplert tot: sicaris del cabdill,
apunyalant arreu sense clemència,
han esborrat tot rastre d’innocència.

Josep Pedrals

poussinINNOCENTS

“La massacre dels innocents” (1628) de Nicolas Poussin

Advertisements

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: