“El dubte melòdic: conclusió”

EL DUBTE MELÒDIC: CONCLUSIÓ

Descartes va arribar a la conclusió que l’únic que podia afirmar era que dubtava. Això es tradueix en la famosa frase “Cogito, ergo sum”. “Penso, per tant existeixo”. Si dubto, del que estic segur és que dubto.

El dubte és un bon punt de partida quan l’evidència del jo sorgeix del propi acte de dubtar, de la reducció del pensament del dubte al fet fonamental i aparentment innegable que algú pensa en dubtar.

Però és que el dubte com a actitud escèptica davant de la vida està a tots dos extrems: es parteix del dubte per arribar al dubte. És factible romandre sempre en l’estat del dubte?

Si el dubte fos simplement una no-creença, l’estat en qüestió seria probablement poc durador. Però com que el dubte, en quant actitud, és una forma de creença –la creença que no és possible decidir-se- la seva plausibilitat psicològica queda assegurada.

Els qui dubten metòdicament per mitjà d’arguments (per més estúpids que siguin), tenen prèviament aquesta actitud dubitant. Però, un cop dins del dubte, com en podem sortir?

Els escèptics radicals declaren que en les entranyes del dubte hi ha la possibilitat de descobrir una proposició indubtable; es pot dubtar de tot menys del fet que es dubta que es dubta.

Els escèptics per motius de fe senyalen que no és convenient sortir del dubte si es vol mantenir la vitalitat de la creença.

Però hi ha una altra resposta. Diu que l’acció és l’única possibilitat de vèncer el dubte. Segons aquesta posició, el dubte emergeix només quan ens mantenim en el pla intel·lectual. En canvi, en el pla vital són inevitables les decisions. Només es pot donar l’estat de fluctuació i irresolució que caracteritza el dubte d’una manera transitòria.

En el pla vital són inevitables les decisions.

Text final de l’espectacle “El dubte melòdic” (Josep Pedrals + Xavi Lloses, 2015)

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com
%d bloggers like this: