Nadala de Sant Josep
La senectut m’ha arribat amb un tràmit
que em privarà de ser un conco neulit:
una custòdia magra, però un càrrec balsàmic,
perquè hi ha un fill espuri que m’ha estat concedit.
En realitat, m’ha tocat la noieta,
que diu que és Déu mateix qui l’ha prenyat.
I alguna cosa hi deu haver de certa
entre aquestes camàndules, perquè m’ha impressionat.
Té un no-sé-què diàfan i llunàtic,
però és recta i discreta i molt prudent.
Ser-li la salvaguarda no em sembla problemàtic.
De fet, com a companya és excel·lent.
Prò com que ja no estic pel xafarranxo
de tenir una femella i un vailet,
procuro de ser pràctic: sóc jo que cuino i planxo
i així ella fa la seva i jo també em distrec.
Perquè als acords del pacte esponsalici
jo vaig assegurar-me que el meu pla de pensions
servís encara els meus petits capricis…
Si no, és tan trista, la jubilació!
Potser amb el nen retorno a l’obrador
i li ensenyo les gangues de l’ofici.
El que és més peculiar d’aquesta història
és que hi ha alguna força de l’atzar
que em va portar a la tasca donant-me una victòria
entre un grup d’homes totalment dispars:
Jo, que sempre m’oculto i no em delato,
i que era allà perquè m’havia confós,
de cop, vaig adonar-me que el gaiato
m’havia començat a treure flors
i que la mossa (qui ho havia de dir)
ho va trobar diví.
Crec que, en el fons, aquesta criatura
només em necessita per ‘nar fent la viu-viu.
Jo m’encarregaré que no passi fretura
i així seré un bon pare putatiu.
I, escolta tu, que sigui el que déu vulgui,
que jo em quedaré aquí al peu del canó!
Avui m’ha demanat que me l’endugui
al poble, per inscriure’s al padró.
Almenys, així sóc útil!
Cobra’m el cafetó!
Josep Pedrals
Sant Josep segons Guido Reni
