Quin present denota un futur de nota?

foto: Marta Huertas El riu de joventut pot ser que acabi en un aiguabarreig per sempre més, bressat en la marea d’un estuari amb flux de pau i amb flux d’esverament. Qui sap si el tram següent d’itinerari tindrà un delit calmós i competent… Probablement, el reny comunitari serà quasi com si ni em molestés. … Continua llegint

La distància entre l’ànsia i la substància

Tenia uns cucs a prop del cor, corrent-me per la limfa, frisant per transitar-me el cos dels peus alats al nimbe: una imminència en ferm allong, tothora augment i minva. El seu desfici devorós -formigueig al ventricle-, entre l’angúnia i la fruïció, cercava un impossible. En l’incomplet batec só jo: el sàtir i la nimfa. … Continua llegint

Que no s’escapi el poema!

foto: Clara Saperas Quan la inspiració es dispara i amb la sirena a tot drap va avançant, i el món s’aparta i així i tot sembla anar tard… En aquella pressa orgànica d’idear precipitat, que el cervell es desenganxa del pensament quotidià… Vull no perdre la distància i anar-li a l’encalç constant, vull tenir la … Continua llegint

Ve a esment (si bé es ment)

Els poemes fan tentines per tornar-se a equilibrar entre l’esteta que els fa i el lector que els recombina, dinamitzen la rutina car són eines d’adaptar incessantment cada pla a la moda que domina o a la més nova doctrina. Quin reflex tan obvi i clar dels girs del llenguatge humà: relacions neuroendocrines. Josep Pedrals

Si no ens movem, no ens veurà

Foto: Marta R. Gustems Se’m dilatava el forat de l’orella. Vents geladors em creuaven el cap. La carcanada, coberta de gebre, i el moll de l’os, trepanat d’una febre de gel ardent, em portaven a perdre tot moviment: tremolor enravenat. Fet escultura en tensió, que mossega els petits buits on no encaixa el queixal; garratibat, … Continua llegint

Quan el tafur te furta…

Ens tiraran els daus perquè la nostra sort no estigui tan viciada i els llançaran tants cops com calgui perquè, als cauts, els surti la jugada. No ens quedarà ni atzar ni torn per obrir joc, només serem comparsa; prò, veient-los jugant tothora al nostre lloc, robant-nos poc a poc, n’acabarem tan farts que deixarem … Continua llegint

El sostre del carrer

Sembla, de cop, que la vida s’esfondra prò en un racó entenebrit hi somriu una ironia petita que diu que hi ha catàstrofes molt més profondes que el cataclisme tan melodramàtic on vas plorant el teu buit (ai) nostàlgic. Tot el que és viu… mira endavant amb instints orgiàstics per subsistir en l’endemig de les … Continua llegint

Malda coll

Si presento el meu ofici com l’art de ben formular i faig l’esforç d’expressar més enllà de l’artifici… Si vull escopir del cor quelcom que no s’expectora i en dic ferida sonora amb rotundes lletres d’or… La perfecta perorata fa complet allò que he dit i allà enfora em fan enfit mentre endintre un filtre … Continua llegint

A la deriva de la trajectòria

Foto: LaSantaMarket El gran poca-solta té l’òrbita fluixa i amb la gravetat és un descentrat. L’el·lipsi el dibuixa, llunàtica i bruixa, com un esgarriat. No acaba cap volta, el gran poca-solta: el girat. Josep Pedrals

Estímul món

Llavors la fe s’hi fa verset i raja en qualsevol rigor testimonial i el fet poètic més fonamental és, simplement, un dogma que s’assaja. I com a fet probable o simple anècdota, tot incident és musa i certitud que la voracitat del vers projecta damunt del buit com pura magnitud. Josep Pedrals

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com