Queixal-se

Veig el perfil de la meva ciutat com el contorn d’una gran dentadura (amb edificis d’ullals esmolats i amb gratacels d’incisives altures) que, esbufegant una infecta halitosi i salivant revinguts de quitrà, busca algun motlle que pugui ajustar les seves formes com una ortodòncia. Cada vegada que algun edifici cau ensorrat, fet edèntul solar, jo … Continua llegint

Hi ha llum rere les parpelles

De mirar i mirar i mirar, noto un pes a les parpelles: aquests globus que sostenen s’han farcit de veure-hi clar i, amatents i vigilants, saturats de meravella, s’inflen d’atenció i esperen que el que han vist torni a aflorar. I és així que, ben curulls de la vida contemplada, fem reposar la mirada perquè … Continua llegint

Si hi ha mel, no hi ha mal

Brolla una gota de sang quasi fúcsia d’una crosteta al genoll, innocent, que amb la gratella celebra les núpcies i regalima, marró i benvolent, cames avall, dibuixant la renúncia d’una atenció que s’està distraient: inofensiva per entretinguda, tan encantada en el joc que no jutja desinfeccions, ni molèsties, ni purgues, oblidadissa del món i el … Continua llegint

Sí tothom i no ningú

Foto: Pep Herrero – ICUB Deixa que et bressoli el dens onatge de la gentada, que la flaire que desprens es dissolgui en la glopada d’una fortor col·lectiva, i delecta’t en el pas del moltoneig que t’arxiva barroerament vulgar, burocràticament xifra, subjectivament negat, financerament plantilla… Oportunament barat. Desballesta el desencís com un fluorescent feliç. Josep … Continua llegint

Sobra sabor?

Foto: Escola Pia de Nostra Senyora El got que hi ha a l’habitació de plàstic és ple de mel fins a vessar de flors. Al gos no li fa cap golafre fàstic mes cal incentiu que l’atregui dolç per no imposar-li d’abstinència càstig ni haver buit de trobar de mel el got. Josep Pedrals

Ve a esment (si bé es ment)

Els poemes fan tentines per tornar-se a equilibrar entre l’esteta que els fa i el lector que els recombina, dinamitzen la rutina car són eines d’adaptar incessantment cada pla a la moda que domina o a la més nova doctrina. Quin reflex tan obvi i clar dels girs del llenguatge humà: relacions neuroendocrines. Josep Pedrals

Si no ens movem, no ens veurà

Foto: Marta R. Gustems Se’m dilatava el forat de l’orella. Vents geladors em creuaven el cap. La carcanada, coberta de gebre, i el moll de l’os, trepanat d’una febre de gel ardent, em portaven a perdre tot moviment: tremolor enravenat. Fet escultura en tensió, que mossega els petits buits on no encaixa el queixal; garratibat, … Continua llegint

Quan el tafur te furta…

Ens tiraran els daus perquè la nostra sort no estigui tan viciada i els llançaran tants cops com calgui perquè, als cauts, els surti la jugada. No ens quedarà ni atzar ni torn per obrir joc, només serem comparsa; prò, veient-los jugant tothora al nostre lloc, robant-nos poc a poc, n’acabarem tan farts que deixarem … Continua llegint

El sostre del carrer

Sembla, de cop, que la vida s’esfondra prò en un racó entenebrit hi somriu una ironia petita que diu que hi ha catàstrofes molt més profondes que el cataclisme tan melodramàtic on vas plorant el teu buit (ai) nostàlgic. Tot el que és viu… mira endavant amb instints orgiàstics per subsistir en l’endemig de les … Continua llegint

A la deriva de la trajectòria

Foto: LaSantaMarket El gran poca-solta té l’òrbita fluixa i amb la gravetat és un descentrat. L’el·lipsi el dibuixa, llunàtica i bruixa, com un esgarriat. No acaba cap volta, el gran poca-solta: el girat. Josep Pedrals

  • Contacte:

    joseppedrals@hotmail.com